La bellesa, aquest misteri, no deixa indiferent. «La bellesa pot ser consoladora, torbadora, sagrada, profana; pot ser estimulat, atractiva, interessant, pot provocar calfreds, pot afectar-nos en infinitat de formes diferents, però mai no ens deixa indiferents, la seva veu ens interpel·la», escriu el filòsof i escriptor Roger Scruton al seu assaig sobre la bellesa.
Un pensament sobre la bellesa i els seus efectes pot provenir d’una intuïció fulgurant, momentània, però el més habitual és que provingui d’una persistent experiència de la bellesa en el temps. Hi he pensat en aquests darrers mesos a propòsit de l’obra artística d’Antoni Gaudí, del qual aquest any commemorem el centenari de la seva mort.
La meva ‘experiència’ de Gaudí, la bellesa que destil·la cada bocí, cada parcel·la de la seva obra genial, ha caminat paral·lela a la meva biografia: amb unes germanes amigues, molts diumenges al matí anàvem a passejar pel Park Güell. Tant vaig arribar a conèixer aquest indret tan ple de màgia que encara m’apareix en somnis, si bé es mostra tal com era en aquell moment: amb aquella pàtina del temps que posa un color com de molsa antiga, rovellada, a les pedres que componen els boscos de columnes que, cal dir, eren l’escenari perfecte per a la nostra entrada al món de la fotografia amb un aparell acabat d’estrenar.
En fer dotze anys, i havent acabat la primària amb bona nota, els pares, a petició meva, em van regalar una Werlisa, una màquina fotogràfica de preu assequible fabricada per l’empresa Certex, de Vic. Càmera d’iniciació a la fotografia, en diuen ara cronistes i especialistes. Potser pel fet que era econòmic, aquell modest aparell fotogràfic es va popularitzar molt entre els joves de la meva generació. Tenia bones prestacions: hi vaig fer fotografies ben acceptables així com ben mesurades: el film dels carrets no permetia fer un tiratge de més de 36 imatges, i ja era tot un luxe, perquè el normal era fer servir un carret de 24.
La fotografia respon a una mirada sobre la realitat, i el Park Güell, obra expansiva del modernista Gaudí, és un formidable, immens escenari de seduccions visuals. Aquesta construcció artística a l’aire lliure permet explorar la creativitat de cadascú, ja sigui fent fotografies des de tots els angles possibles, ja sigui fent apunts del natural, com els que molts anys després vaig realitzar en companyia de Josep M. Parera, un amic pintor que fa molts anys que ens va deixar. El Park Güell no era casa meva, però hi feia estada tan sovint que no descarto que la contemplació d’aquell espai en què hi regnava la imaginació prodigiosa de Gaudí i el seu invent de la tècnica del trencadís, influís en la meva apreciació de la bellesa que, en efecte, interpel·la la sensibilitat, la sacseja, la fa parlar.
En l’itinerari de la mirada pels camins de l’art també hi devien influir les caminades, agafada de la mà del meu pare, per tot l’Eixample barceloní mirant les façanes aleshores una mica fumades, però de les quals es desprenia la bellesa difusa que, com a Roma, Londres o París, educa el gust. M’eren ben familiars, doncs, ja de nena, els edificis de la Pedrera i la Casa Batlló, fabuloses, imaginatives construccions de Gaudí que s’escapen del marc de l’arquitectura per esdevenir escultures davant dels ulls encantats d’una jove amb una mica de traça per al dibuix.
Anys després, quan anava a peu al carrer Ciutat de Balaguer, on hi havia la nova seu de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics on aleshores estudiava, tot pujant pel carrer de Ganduxer em parava davant del Col·legi de les Teresianes. Es diu que aquesta obra arquitectònica de Gaudí no només es veu sinó que es viu, sobretot si et situes en aquell passadís que evoca el camí espiritual descrit al llibre Las moradas, de Teresa de Jesús. Aquesta vivència d’una bellesa que es recull en la intimitat del cor o s’enlaira com l’ànima quan l’esperit hi respira, aquesta experiència profunda de la bellesa va més enllà de l’estètica també quan es contempla la Sagrada Família.
Durant molts anys vaig viure al carrer de Provença, a dues mansanes de la Sagrada Família. Durant molt de temps, doncs, aquest temple va formar part d’un paisatge quotidià sense perdre ni una engruna de la sorpresa diària, ja que, pas a pas. vaig anar seguint l’avanç de les obres, aleshores lentes, ja que el temple expiatori se subvencionava amb donacions i les entrades dels visitants. La massificació turística i acceleració de les obres vindria amb les Olimpíades. Amb meravella i admiració creixent vaig contemplar, el temps que va durar, el procés de l’obra escultòrica, tan plena de simbolismes per desxifrar, que Josep M. Subirachs va realitzar a la façana de la Passió. Cada dia, a les dotze del migdia, parava la feina per escoltar el so de les campanes que anunciaven l’Àngelus. El meu fill gran, aleshores un nen, cada dissabte anava al cau de la parròquia. El temple de Gaudí, la seva oració dempeus, ens era un far de bellesa, d’inspiració.
No hi ha una manera de definir la bellesa si no és a través de la transformació que s’opera en nosaltres en contemplar-la, en viure-la, en compartir-la. Antoni Gaudí creava bellesa perquè vivia en la bellesa i volia compartir la bellesa en cada pedra, en cada forja, en cada mosaic, en cada voluta, en cada línia que recorda les formes de la naturalesa. Per aquesta raó no hi ha contradicció entre les formes bigarrades de les seves obres que evoquen la natura exuberant, i les línies estilitzades i ondulants que evoquen l’aire, el moviment.
