Els periodistes que fan possible que cada mes ens arribe Saó a casa, com també els lectors que la rebem, estem d’enhorabona, ja que enguany aquesta històrica revista compleix cinquanta anys de vida!
Com deia Vicent Boscà, actual director de Saó, “que una publicació en valencià faça cinquanta anys de vida, és un miracle”. Un autèntic miracle, certament! I més encara al País Valencià, on tenim la jerarquia de l’Església catòlica i la Generalitat del País Valencià, així com les diputacions provincials i la majoria dels ajuntaments, en contra, ja que, en compte d’afavorir, protegir i promocionar el valencià, (la llengua pròpia del nostre País, com diu l’Estatut d’Autonomia), el menyspreen i, encara més, intenten acabar amb ell.
I amb tot, Saó aguanta i resisteix. Malgrat tot! Per això, fruit del treball i la constància d’aquesta revista durant cinquanta anys, la passada tardor, Saó recollí un premi (ben merescut!) per aquests cinquanta anys en que, mes rere mes, aquesta publicació ha arribat a les nostres llars. Concretament, el passat mes de novembre Saó rebé el premi a la Millor Portada de Revista, un guardó concedit en la 25ena edició dels Premis APPEC, d’Editors de Revistes i Digitals. I és que, com deia Vicent Boscà, “som la revista degana en valencià”, ja que altres publicacions històriques, com Canigó, Gorg, El Crit de la Muntanya, Acció, El Camí, El Dàtil, El Tio Cuc, Avant, Sembra, l’estel, Pàtria nova, Vencill o Parlem, desgraciadament, van acabar tancant degut a diversos problemes, sobretot econòmics, però també per l’asfixia d’una fèrria i implacable censura franquista. Per això convide als lectors d’aquest article a llegir el llibre: “La premsa valencianista 1837-1978”, dels professors Francesc Martínez Gallego i Francesc Martínez Sanchis, perquè puguen comprovarem, gràcies a aquest extraordinari treball d’investigació, la gran quantitat de premsa valencianista que hem tingut al llarg d’aquests anys (1837-1978), unes publicacions importants, moltes de les quals ja han desaparegut.
Saó, com diu Vicent Boscà, actual director d’aquesta revista, viu una “situació precària”, amb una “economia de guerra” per falta de suport, tant per part de l’Església com de l’Administració autonòmica. Sí que és meritori que l’arquebisbee de València siga lector de Saó. Però ¿quantes parròquies i quants capellans estan subscrits a Saó? A quins Seminaris valencians o a quants convents hi arriba aquests revista? Quantes biblioteques del País Valencià tenen Saó a les seues prestatgeries? Per què la Generalitat ha declarat la guerra a Saó? Per què no hi ha un suport econòmic de l’Administració valenciana a una revista que hauria de ser l’orgull de tots els valencians? Concretament, per posar només un exemple, el número 525 de Saó, del passat mes de juny, aquesta publicació no portava ni una sola pàgina (ni mitja) de propaganda institucional. Ni de la Generalitat, ni de cap Diputació valenciana. Ni evidentment, de cap de les diòcesis del País Valencià. Per això, més que mai, Saó ens necessita, ja que la continuïtat de 50 anys de revista depèn de tots nosaltres, els subscriptors i els lectors (també dels bisbes de Catalunya i de les Illes), pel fet que els qui haurien d’ajudar econòmicament Saó, no solament no ho fan, sinó que desitjarien que aquesta revista desapareguera.
Queda molt lluny (cinquanta anys enrere), aquell 2 de juliol de 1976, quan va ser presentada aquesta publicació en roda de premsa. Cinquanta anys de lluita i de resistència. Cinquanta anys on, desgraciadament, la major part de la jerarquia i de gairebé tots els bisbes, han ignorat i fins i tot menyspreat aquesta revista.
I malgrat tindre-ho tot en contra, Saó resisteix i perdura. I cada mes, en tindre la revista a les nostres mans, ens arriba una alenada d’aire fresc, que ens mostra la lluita d’una publicació, modesta, sí, però profètica. Una revista que anhela una Església valenciana més oberta, fidel al Vaticà II, en diàleg amb la cultura i el món modern. Una revista que treballa per una societat plural i democràtica. I sobretot, Saó (i cal remarcar-ho), defensa aferrissadament la nostra llengua des de fa cinquanta anys.
Precisament, per la seua fidelitat i pel seu compromís amb el valencià i el nostre país, Saó rebrà aquesta tardor la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest guardó, atorgat amb el suport unànime del ple de l’AVL, és la màxima distinció que concedeix aquesta institució normativa del valencià, que, des de fa uns anys, és atacada ferotgement per l’ultra-dreta valenciana.
En aquests primers cinquanta anys de vida, Saó ha comptat amb múltiples i excel·lents col·laboradors, com el catedràtics de la Universitat de València, Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando i Albert Hauf i també Joaquim Garcia-Roca, Manuel Rodríguez-Castelló, Avel·lí Flors, Teresa Ciges, l’abat de Montserrat, Cassià Just i també l’actual abat president de la Congregació Sublacense Cassinesa, el P. Ignasi Fossas. Altres col·laboradors, són o han estat, Daniel Climent, Vicent Rosselló Verger, Joan Francesc Mira, Vicent Franch, Lluís Aguiló, Vicent Àlvarez, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Josep Franco, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Cristòfol Aguado, Jesús Huguet, Emili Piera, Ricard Chulià, el dibuixant Harca, Andreu Escrivà, Manuel Joan Arinyó, Ricard Pérez Casado, Francesc Pérez Moragon, Josep Piera i Rafa Roca, entre molts d’altres. També ha tingut grans directors, com Josep Antoni Comes, Vicent Cardona, Emili Marín i actualment, Vicent Boscà, el primer director laic d’aquesta publicació.
Per això, degut a la seua llarga trajectòria, l’AVL ha reconegut que “un dels grans mèrits per a guardonar Saó, ha sigut la defensa constant de la llengua al llarg dels seus cinquanta anys de vida”. Deu ser per això que aquesta revista provoca urticària als polítics que ens governen i a la majoria dels bisbes i capellans valencians, que amb un autoodi, digne de ser psicoanalitzat, menyspreen la pròpia llengua.
En un país normal, amb un govern que estimara i protegira la llengua pròpia, la revista Saó ja hauria estat guardonada pel govern valencià amb l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià. Però aquest govern (i altres del mateix color), prefereix atorgar aquest guardó, no a una revista històrica i valencianista, sinó a personatges que maltracten els animals, com alguns toreros guardonats amb aquest premi, a entitats que neguen la unitat de la nostra llengua, com Lo rat Penat o a polítics mediocres i de dubtosa exemplaritat (alguns fins i tot corruptes), com Eduardo Zaplana, José Luis Olivas o a Fernando Abril Martorell o inclús al rei emèrit Joan Carles I, la conducta del qual és molt poc edificant.
També l’Església valenciana encara no ha fet mai un homenatge públic a Saó, per la valentia d’aquesta revista, que sempre ha defensat una Església fidel al Concili Vaticà II i ha treballat (i ho continua fent), a favor de la normalització lingüística a les celebracions litúrgiques.
Amb tot, el millor premi a Saó és la fidelitat dels seus lectors i el reconeixement que fem a una revista oberta, plural i compromesa, des dels seus orígens, en la defensa del valencià.
Aquests cinquanta anys de vida de Saó són com un preludi que ens ajudarà a encarar el centenari d’aquesta publicació (tan estimada), en un no, tan llunyà 2076.
