Avui, en fer-se fosc, tornaré a “La Gran Dormida” (The Big Sleep). Al llibre (1939) i a la pel·lícula (1946) que, per cert, no s’assemblen pas del tot. Massa desordre de les imatges que fa que es pugui parlar de pel·lícula obra d’art, però amb la sensació que l’argument mai no s’acaba d’entendre. Hi ha el llibre, però, sempre hi ha el llibre i els seus diàlegs demolidors. Hi tornaré aquesta nit que ve. Chandler i Marlowe, Howard Hawks i William Faulkner. Bogart i Bacall. I no una, no, sinó dues dones fatals. Per si no n’hi hagués prou amb una. A banda de la llibretera, sublim Dorothy Malone. I la banda sonora de Max Steiner. En fi, què més vols. Ha durat qui-sap-lo aquesta nostra gran dormida. I no s’haurà fet eterna tal com indica la traducció castellana del títol. “El Sueño Eterno”. No. Ben desperts, de fet, ja. Això espero, si més no, i no em fa res repetir-me. Marlowe és un dels meus herois. L’antiheroi Marlowe. Dur, rigorós, implacable, seriós, discret, perspicaç. Però també irònic i no gens desesperat. Marlowe contra el despit i la venjança malentesa. Contra espolis i robatoris, xantatges i crims. Contra els aprofitats de tota llei (però que actuen sense llei). Contra els errors de la desídia. Tota la fauna amb què s’ha d’encarar. 40 anys, solter i femellut. La gran dormida no és cap son etern, no. El son etern és la mort. Ell mateix ho diu: ¿Què hi feia on descanséssiu un cop morts? Tant se valia en un dipòsit d’aigua bruta com en una torre de marbre al cim d’una muntanya. Éreu morts i prou. I morts, sí que dormíeu el son etern. I per això mateix, mentrestant no li arriba l’hora, ell fa la feina, cert que tan sols com a atracció i per 25 al dia. Diu que no té sentiments, però el que passa és que no sap què fer-ne, dels sentiments. I és després, i només després, un cop pot tornar ja a la ciutat amb el deure complert, que veiem com s’atura en un bar i engoleix un parell o tres de whiskys que en general no li fan cap bon profit. Sobretot perquè li fan reviure persones que segur que ja no ha de tornar a veure mai més. I potser aleshores, més tard, des del balcó de casa seva, que és també el seu despatx, si que pot ser que surti de tant en tant al balcó a contemplar el món i els seus costums. Ben despert i amb aquella mirada perduda al dedins d’ell mateix. I amb el posat de no acabar mai d’entendre del tot com som, els humans. Ni què volem de veritat. O de bon de veres.
