La publicació de la segona edició de l’anuari media.cat ha centrat l’atenció dels mitjans de comunicació –breu, columna, notícia, tant és- perquè recull temes que han estat silenciats o minimitzats pels propis mitjans de comunicació. Una situació, si més no, paradoxal. Que siguin els propis mitjans els que dediquin un espai a fer ressò d’allò que no parlen normalment, sembla l’antítesi de l’ofici. Tot allò que hem deixat de fer, us ho resumim, perquè hi ha hagut un grup de periodistes que han detectat allò que no se’n parla als mitjans de comunicació tradicionals. S’imaginen el mateix en un altre ofici? (exceptuant la política, perquè forma part del seu ADN fer omissió i no reconèixer el que no han fet).
El silenci es pot entendre de moltes formes, la més clara i retrògrada, una forma estricta de censura periodística, és a dir, vetar un determinat tema. Som al segle XXI, però casos com el de la retirada de la publicitat de la Caixa de cafeambllet.cat en són un exemple actual. Anunciar té una contrapartida: no parlar malament de qui et paga. Tanmateix, que no se’n parli no vol dir estrictament que sempre hi ha una mà negra darrere: de vegades, es dóna preferència a altres temes que el diari, televisió o ràdio en qüestió en fa un seguidisme, per l’estricta competència –què diuen els altres- o de vegades, perquè el propi periodista pot témer remenar segons quin determinat àmbit –un silenci conscient-. I el fet més important: les rutines periodístiques, impertorbables des de sempre i que dicten sentència: un informatiu de mitja hora, un diari de 48 pàgines. Els editors tenen un paper difícil, valgui la redundància. Ni l’aparició d’Internet sembla suficient per combatre aquest silenci.
D’altra banda, que aparegui un anuari com el de media.cat demostra que els mitjans de comunicació tenen la necessitat de centrar-se més enllà d’una perspectiva i han de buscar una mirada diferent als temes, perquè sinó hi ha el risc d’oficialitzar-lo –molt recomanable llegir a l’anuari els defensors del no a les consultes per la independència- I també evidencia que el periodisme ha de saber anticipar-se al futur, en comptes d’agafar un fet que ja ha passat o està passant i arreportatjar-lo tant com sigui possible, especialment, a les pàgines i suplements dels diumenges. D’això li en diuen olfacte periodístic. I és que, de vegades, un remei detectat a temps combat una malaltia. De vegades, però no es tracta ni de malalties, sinó de posar de relleu situacions que a la llarga poden ser susceptibles d’un canvi o tendència social.
Certament, la realitat imposa el criteri periodístic, i no es tracta tampoc de lluitar contra aquesta explicació del què passa dia a dia, perquè es perdria l’essència de l’ofici. Però com a periodistes, crec que hem de saber detectar allò del que parlarem d’aquí uns mesos i que serà comentat notablement al carrer o a les xarxes socials. Cal centrar-se en el present per endevinar el futur. Anticipar-se a allò que vindrà.
En una de les presentacions de l’anuari que s’estan fent per diversos indrets de Catalunya, i que va tenir lloc a Reus el passat dimecres, el periodista Roger Palà, cap de redacció de la revista Enderrock, va afirmar que l’anuari era possible perquè hi havia encara un mercat disposat a consumir la informació periodística. El micromecenatge ha permès finançar aquest projecte que permet, doncs, a la societat disposar d’informacions veraces i degudament contrastades. I això és un bon símptoma. Deixem de banda ja el suport, centrem-nos en la informació estricta: hi ha gent que vol saber què passa d’una forma ben explicada i creu en el periodisme. No ha perdut la fe.
Una altra de les reflexions de Palà va ser quan va vaticinar que el periodista pot sobreviure sense mitjans de comunicació. Fins ara, el mitjà comprava el coneixement del periodista per posar-lo al servei del lector; ara ja no el compra. Les institucions, en canvi, sí, que compren un coneixement, però dirigit, ja que aquest ha d’anar d’acord amb la seva filosofia empresarial: els caps de premsa. Davant d’això, és més que mai necessari que existeixi la figura del periodista independent. No podrà dedicar-se en exclusiva ni viure exclusivament d’això, però la informació evitarà moltes toxicitats. El freelance ha de ser el futur.
Amb això no vull fer un derrotisme dels mitjans tradicionals, ni anunciar l’apocalipsi, perquè encara es fa bona feina i els bons reportatges i entrevistes hi són cada dia, no només els diumenges. Malgrat això, no podem ometre que cada cop més, hi ha una submissió i ocultació de les fonts que resta molta credibilitat a la peça: fonts properes a, pressumptament. Llarga vida al periodisme de qualitat.
