Barcelona, 25 de novembre de 2020, és el Dia Internacional contra la Violència Masclista i el feminisme viu la seva millor època. Mai ha estat tan popular, ni tan estès i acceptat com ho està ara. El moviment del #MeeToo, les manifestacions multitudinàries del 8M o la gran indignació i solidaritat que les dones del país varen exhibir cap a la sentència de la Manada, han mostrat l’enorme capacitat que té el feminisme per reaccionar davant les múltiples agressions que patim, i reivindicar la igualtat real i efectiva entre homes i dones.
Avui, a més, tenim la sort de viure en un Estat governat per partits autodeclarats feministes i fins i tot tenim un Ministeri d’Igualtat. Sobre el paper, per tant, anem força bé. Però malgrat tot, les dones continuem patint una violència sistemàtica pel simple fet de néixer dones, una violència tan greu com normalitzada, una violència arrelada dins nostre, ben endins, una violència que seria inassumible si la patís qualsevol altre grup social i que només amb accions radicals podrà ser eliminada.
Les dones i homes de la meva generació hem crescut i socialitzat en un sistema que ens ha bombardejat amb estímuls i missatges que han anat conformant la nostra personalitat i la nostra identitat. El rosa i el blau; les joguines de nens, que els ensenyen a viure i imaginar aventures, i les de nenes, que ens ensenyen a cuidar; les faldilles per elles i els pantalons per ells; les revistes que ens diuen com agradar i complaure als nois i homes sense atabalar-los massa; els consells de bellesa i les múltiples imposicions estètiques. En definitiva, els estereotips de gènere, el masculí i el femení, que actuen com una camisa de força per al lliure desenvolupament de la nostra identitat, i que ens configuren per perpetuar una societat jeràrquica que ens violenta i en la qual les dones han de servir als homes, mai al revés.
De manera que, companya, si decideixes depilar-te, no ets tu qui ho decideix, ho fa el gènere; si et poses unes sabates de taló que et maten, no te les poses tu, ho fa el gènere; si redueixes la teva jornada laboral per cuidar dels nens, no ho fas tu, ho fa el gènere; si practiques sexe amb la teva parella tot i no tenir ganes, si no sents plaer i si tot això t’és una mica igual, no ets tu, és el gènere. I si segueixes suportant la violència masclista que patim i pateixes, les violacions, l’explotació sexual i reproductiva, i la desigualtat estructural que tant ens perjudica, no ho suportes tu, ho suporta el gènere.
Per això, companya, abolir el gènere ha d’estar al centre de l’agenda i la lluita feminista, perquè sense gènere el patriarcat no és res, i perquè només acabant amb el patriarcat podrem erradicar les múltiples violències que patim les dones, aquí i arreu.
Fem-ho ara, per les que ja no ho podran fer, per les que vindran, fem-ho per nosaltres.
