Sobre la diferència de tractament de la crisi de la Covid entre Espanya i Alemanya se’n parla sovint. Sobretot perquè els resultats parlen per si sols. Alemanya amb una població de 80 milions, 7.000 morts. Espanya amb 47 milions, més de 25.000 morts. Sobre els errors i disbarats espanyols s’ha escrit i dit molt. I tot i així no hi ha més remei que seguir fent-ho. Mirem només les darreres evolucions.
A Espanya segueix imperant l’aberració del “mando único” de “la autoridad incompetente” i totes les iniciatives dels governs autónoms han estat ignorades o frenades per la supèrbia dels manaires espanyols. A Alemanya, des del començament hi ha hagut una col·laboració constant entre el govern federal i els dels Lands. I ara des del 6 de maig s’ha passat la responsabilitat de les mesures de desconfinament als governs de cada Land, que les apliquen ja de forma molt diversa, no sols per cada Land sinó també per cada comarca, segons quina és la situació sanitària de cada territori. Tots els governs es reserven la possibilitat de fer marxa enrere si aquella s’agreugés. S’ha establert una xifra concreta que dóna seguretat de decisions: es tornaran a posar en vigor les restriccions a aquells llocs o comarques on hi hagi hagut en una setmana un total de 50 morts per cada 100.000 habitants.
Àngela Merkel només ha reservat pel govern federal l’atribució de fer una frenada general si hi hagués un rebrot preocupant de la pandèmia. Tot plegat amb la idea bàsica de retornar la responsabilitat de comportament a cada ciutadà. Els canvis es fan amb l’advertència que cal seguir respectant les mesures higièniques i les de distanciament personal que segueixin vigents a cada lloc.
Alguns caps de govern han insistit que cadascú hauria de comportar-se com si ell mateix estigués infectat.
Aquesta desescalada progressiva minvarà els greus efectes econòmics de la crisi, però no podrà evitar, tot i les immenses ajudes projectades i aprovades, que moltes petites empreses i autònoms hagin de plegar, perquè les condicions de reempresa d’activitats i la disminució de capacitat adquisitiva de molta gent no faran possible una recuperació rendible. Això, però seran flors i violes amb el que pot passar a Espanya amb el seu “mando único”.
Però si ampliem l’horitzó de comparació veurem, malauradament que encara hi ha llocs molt pitjors. Àfrica, pot sofrir una catàstrofe humanitària de proporcions apocalíptiques. Les mesures aplicades a Europa (tancament de llocs de treball, confinament, distanciament personal) a la majoria dels paisos africans són senzillament utòpics. La seva aplicació comporta senzillament misèria i fam que poden ser pitjors que la pandèmia. A l’Àfrica oriental, p.e., el tancament de comunicacions aèries ha fet que no es rebin els pesticides que caldrien per combatre la massiva plaga de llagosta que està destruint totes les collites a una dotzena de països. A tot el món, avisa la ONU poden morir de gana més de 200 milions de persones.
Per propi interès, els europeus haurien de fer el possible i l’impossible per controlar a casa seva la pandèmia, per tal de poder ajudar llavors als altres, si és que la situació financera encara ho permet. Sigui com sigui, i per ser realistes hem de admetre que el món ja no tornarà a ser el mateix d’abans, per molt temps. Que caldrà un esforç global on la solidaritat no serà simplement una virtut sinó una necessitat peremptòria per la supervivència de tots.
I em temo molt que en tots aquests aspectes la política espanyola (“pels seus fets els coneixereu”) pot fracassar estrepitosament. No serà fàcil, però els catalans haurem de trobar el camí i els dirigents per independitzar-nos d’aquest munt d’incompetents i poder tenir un lloc positiu en els esforços mundials de supervivència.
