Relat de la Rosa Lozano del grup MOLSA.

 

La Isabel porta el fillet de dos mesos als braços. En Gabriel ha llegit la paraula “Bienvenidos” impresa a l’estora vuit o deu vegades abans que ella obrís la porta. Mira el nadó i després la mare, un glop de saliva amarga abans de transmetre el missatge que Déu li ha encomanat: Hi ha hagut un accident a la fàbrica, en Cisco ha mort.
La Isabel té trenta-set anys i dues filles més, de quatre i tretze anys. No ha treballat mai, el seu marit no li ho va permetre. Eren altres temps.
Amb l’anunci d’en Gabriel marxaran el pare que va ensenyar la filla gran a llegir asseguda a la falda, les carícies aspres de les seves mans calloses, el mocador al cap nuat a les quatre puntes, la samarreta “imperi” tacada de pintura, la truita de patates tallades a quadradets idèntics i el para-sol de colors clavat a la sorra de Castelldefels. Marxaran, també, les reunions clandestines, les visites, i els perseguits del franquisme amagats al campanar de l’església de Sant Medir.
La Isabel guardarà un dol rigorós i durant vint anys es vestirà del mateix color negre que li regalima de l’ànima, treballarà a casa per no desatendre els fills i no es permetrà tenir amigues ni vida social. Com que només sortirà a comprar, a diferència d’en Cisco, no aprendrà mai català ni perdrà l’accent cordovès. Mai no es tornarà a casar.
Els anys aniran passant i els petits creixeran jugant als seus peus, sobre el terra que tremola amb les vibracions de la màquina de cosir, que no descansa ni els diumenges. La filla gran no podrà continuar estudiant i s’haurà de posar a treballar molt jove.
La Isabel resarà totes les nits, però deixarà d’anar a missa els diumenges, de res li va servir al seu home. Portaran flors al cementiri per Tots Sants i els divendres al vespre d’aquells estius en què mai no podran marxar de vacances, portarà els petits a fer un “frankfurt” i una orxata. Se li casarà la filla gran i tindrà dos nets.
Durant el dia, assegudes a la màquina de cosir, la tristor, la por i la solitud es menjaran la Isabel a queixalades, i entre el murmuri del motor, pensarà tan fort que els nens la sentiran: –Jo només vull morir-me, però no puc.
El soroll engolirà les abraçades i els petons: no hi haurà temps de carícies ni moixaines, només de treballar, vestir els nens, alimentar-los, pagar el pis, tirar endavant, els demostraré que puc, m’observen, em critiquen, que no puguin dir que no he estat capaç, els meus fills els més rectes.
La Isabel, mentre cus sense descans, es convertirà en pedra.
Les nits seran retrets, els ulls mirant el sostre: Què m’has fet, m’has deixat sola, jo ja t’ho deia que això del sindicat et portaria problemes, sempre ajudant els altres i els teus fills i jo què, on són ara els teus amics, on són els capellans, t’han mort i tu t’ho has buscat, i què faré jo ara!?
Els fills ja són grans i independents. La Isabel porta una jaqueta lila i els llavis pintats el dia que els diu que li sap greu no haver sabut fer-ho millor. A la fi ha aixecat el peu del pedal de la màquina de cosir on era segrestada la tendresa de tants anys, i n’hi ha tanta, que quasi es pot tocar. No vull morir- me, encara, però si m’arriba l’hora, sento que, ara sí, no deixo res pendent.

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorComparem-ho?
Article següentVideopoemes