En els darrers anys, la publicitat i venda de productes sota la denominació de “complements alimentosos” ha crescut considerablement. La seva venda i consum estan associats a les reals o suposades propietats de millorar la salut tant preventivament com en situacions patològiques.
Comercialitzar-los com a productes d’alimentació evita tots els llargs tràmits al que es veurien sotmesos si se’ls apliqués la qualificació de producte farmacèutic. El que no poden portar aquestes substàncies són determinades al·legacions respecte a la millora de la salut tret que hagi estat confirmat i autoritzat per l’EFSA (European Food Safety Authority). De totes formes, per vendre un producte que contingui la substància X sense dir que el producte va bé per a una determinada malaltia, podríem fer propaganda que digués que la substància X és útil per prevenir o guarir la malaltia en qüestió (fet que seria cert) i tot seguit dir que el producte que volem vendre conté X. D’aquesta manera no diríem directament que el producte que volem vendre cura. Això, fet de manera subtil, amb publicitat separada del producte a vendre, és la forma d’induir a comprar alguns complements. Anticipem una campanya explicant que X va bé i al poc temps traiem el producte al mercat dient que conté X.
La pregunta a respondre seria si els complements van bé o són inútils. Hi ha una sèrie de substàncies que són necessàries per a l’organisme i que preses en les quantitats adequades indiscutiblement van bé i ajuden a mantenir-nos amb bona salut. Aquests són les vitamines, els minerals i els àcids grassos poliinsaturats (omega-3). Si tenim dèficit tindrem problemes de salut més o menys manifestos, però que a la llarga es traduiran amb problemes seriosos. La majoria de la gent gran, que menja menys que la jove, té dèficits i ho ignora. També la gent no tan gran o jove que s’alimenta de dietes de cafeteria o d’algunes destinades a la musculació.
Hi ha altres substàncies, moltes, que provenen dels vegetals o de les algues, que, segons els seus valedors, ens millorarien la salut. Citaré com a exemple alguns polifenols, el resveratrol, la curcumina, el gingebre, extractes de fongs, el licopè, etc.
Funcionen o no funcionen? La cosa no està sempre clara. Els seus detractors mostren resultats que indiquen que, sense afectar negativament, no fan res positiu, mentre que els avaladors defensen els bons resultats aferrissadament. Això es pot explicar?
Començaré amb una anècdota. Fa anys vaig descobrir que alguna gent del Baix Empordà, potser també d’altres llocs, feia una cosa que li deien “novena de sofre”. El protocol era el següent: durant nou dies i en dejú es prenien una cullerada de cafè plena de flor de sofre, de vegades acompanyada d’una mica de mel per facilitar la ingesta. Les farmàcies d’aleshores et venien el sofre per a la novena. La gent deia que netejava la sang. Eliminava al·lèrgies alimentoses i altres problemes relativament menors. Com és perfectament sabut, el sofre no és cap aliment i no l’assimilem. És una substància que no comporta cap risc ja que no és tòxica en petites quantitats.
La realitat és que feia efecte. Experimentalment es podia olorar que en els budells del participant es produïa diòxid de sofre. Els que no sigueu de l’ofici sapigueu que aquest gas fa olor de sofre cremat. Com podia ser que una substància inert produís aquest efecte? El diòxid de sofre dels budells només podia formar-se a partir del sofre. L’explicació no era evident, però avui sabem molt més. El sofre és metabolitzat per alguns bacteris intestinals mentre que per altres deu ser letal. El sofre provocava un canvi en la microbiota de la persona i això comportava un benefici. La ciència ha de saber explicar el saber popular.
Un altre exemple més modern és el del suc de magrana. El suc de magrana conté una substància que es coneix com a punicalagina. Aquesta substància som incapaços d’absorbir-la, tanmateix es veu que es positiva per a la salut en moltes persones, mentre que en altres l’efecte és més aviat nul. La punicalagina, per acció de la microbiota, es transformen en diverses urolitines. Les urolitines sí que s’absorbeixen i circulen. Amb tot, hi ha grups de persones que no produeixen urolitines. La seva microbiota “no ho sap fer”. Són persones a les que aquest suc els produirà poc efecte beneficiós, a banda dels típics d’un suc de fruita.
El missatge és que molts suplements que no es poden absorbir per l’intestí i que els crítics diuen que no serveixen per a res, són transformats per la microbiota i les substàncies produïdes si que entraran a l’organisme i produiran un efecte positiu. En altres casos, simplement serviran per modificar la composició de la microbiota i millorar el nostre estat de salut.
Probablement moltes substàncies actuïn gràcies a la microbiota i no de la mateixa forma en totes les persones. Sense estudiar l’efecte sobre la microbiota o l’efecte de la microbiota en la substància no podrem treure cap conclusió definitiva.
En general, els complement no fan mal (sí en alguns casos a la butxaca), la manca de toxicitat està sempre ben establerta abans. En una part de la població seran positius i en una altra part inútils.
