Un poc de poesia, avui. No pas meva, què més voldria sinó ser-ne capaç i no sentir-la tan lluny del meu abast. En llegeixo tanta com puc, això sí. Any Vinyoli, per exemple, enguany. Tot és ara i res. No és, però, justament de Vinyoli que vull parlar. Sinó d’un poema que mai no ens van ensenyar a l’escola tal com de fet continua passant exactament avui, segons sembla. Poema educacional, per a la formació dels fills. Per ser llegit i après de memòria i de cor, per sempre. Anem, segurament, massa mancats de poesia. Rudyard Kipling (Bombay, 1865 – Londres, 1936) el coneixem potser i sobretot per les seves novel·les, “El Llibre de la Jungla” (1894), que no conec de l’escola, però sí de quan em feren ser llobató i minyó-escolta, i “Kim” (1901), entre d’altres. Ambient colonial, podríem dir. La seva poesia, però, és molt menys coneguda i no començà a ser seriosament difosa fins al 1941 a partir de l’antologia que en preparà T.S.Eliot. Tot gira al voltant d’una condició, de la conjunció condicional SI. IF. Potser té més sentit que mai, avui, aquest poema que dic. El fill de Kipling, a qui s’adreça, tenia 12 anys aleshores. Plena formació, preadolescent, diríem ara amb aquest llenguatge tan políticament correcte que s’ha acabat imposant. ¿Què passa a les famílies i a les escoles? ¿Què es deixa que hi penetri? Dubtar, dubtar, d’acord. I la Voluntat. I cada minut fugisser que siguin 60 segons que ho valguin i ho vulguin tot. I sense cap queixa; perquè allò que no ens funciona com voldríem, i ens va malament, és sempre culpa nostra i mai dels altres. Els homes, al cap i a la fi, és veritat que som els objectius que ens proposem i la gosadia de què som capaços. Tota oració condicional és subordinada, però sempre cal que es compleixi el seu contingut perquè s’esdevingui el que diu la principal. Arribar, fill meu, a ser un HOME.
SI (IF)
Si pots mantenir el cap assenyat quan al teu voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
Si pots confiar en tu quan tothom dubta de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
Si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;
Si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
Si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
Si pots enfrontar-te al Triomf i a la Derrota
i tractar igual aquests dos impostors;
Si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:
Si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de cap i de nou
i sense emetre mai cap queixa;
Si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Endavant!»
Si pots parlar amb la multitud i restar virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
Si ni amics ni enemics no poden ferir-te,
Si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
Si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és, aleshores, la Terra i els seus fruits cobejats
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.
