D’acord, amic lector: si el nostre maldecap més gran fos quin himne volem per a un estat català independent, ja ho tindríem tot guanyat. I n’estem encara força lluny. Però encara que sigui un tema més emocional que no pas pràctic (en el sentit més material de la paraula) i que no sigui ni de lluny el més urgent, els comentaris i esmenes que han rebut els models de constitució presentats recentment fan creure que és una qüestió que per molts catalans és prou important com per no obviar-la de cap manera.
Les propostes (fins on he pogut seguir-ho) es concreten en quatre possibilitats: 1. mantenir íntegre l’himne actual; 2. Mantenir la música dels Segadors, amb una nova lletra més adient a les noves circumstàncies; 3. El Cant de la Senyera; i 4: Un himne completament nou. La meva preferència és per la segona opció i miraré de justificar-ho.
La lletra de l’himne actual és la d’un poble en situació d’opressió i de resistència. I no podem seguir cantant “endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba” si ja els hem tancat la porta davant dels nassos. Tampoc podem anar esperant “un altre juny” quan ja no calgui. El Cant de la Senyera és molt atractiu, però a part de la tornada que tothom pot cantar de gust, la música de les estrofes crec que és massa complicada com a himne popular. Un himne completament nou representa trencar inútilment amb una tradició molt nostra. Sóc, doncs, partidari de posar una nova lletra a la música que tots coneixem, que ve d’una de les nostres cançons populars més antigues, i que és la que han cantat els pares, els avis i els rebesavis.
Com a nova lletra se m’ha ocorregut la que transcric avui aquí. No pas perquè sigui tan sòmines de creure que “el meu” serà l’himne futur, sinó com a proposta d’anar-hi pensant i d’estimular a fer altres textos per tal que, el dia que calgui, el nostre Parlament tingui material per escollir. I aquesta és la meva modesta aportació:
Catalunya, endavant! / Fés ta via amb passa ferma! / Que el futur et vegi gran /forta i lliure, rica i plena.
Units som forts! Units som forts, defensors de la terra! / Units som forts!
Sempre és hora, catalans! / Sempre és hora d’estar alerta! / Que la nostra llibertat / no ens la puguin tornar a prendre!
Units som forts!…
Donarem les nostres mans / a qui ens doni la mà oberta. / Mes també ens defensarem / de qui ens vulgui donar guerra!
Units som forts!…
Una alternativa a la tercera estrofa, donant-hi una mica de color internacionalista i fent una citació del célebre “Diem no” de Raimon, podria ser:
Diem no als cecs tirans, / no a l’odi i a l’enveja! / A aquest món tots som germans! / Sempre pau i mai més guerra!
Com es pot veure, he mirat expressament de mantenir alguna expressió de la versió tradicional i he defugit una fàcil exaltació triomfalista del tipus “som els millors del món”. No va amb el meu taranná.
Ho repeteixo a risc de fer-me pesat: és potser un dels punts menys importants de la futura Constitució. Però és un instrument de la nostra personalitat, una de les nostres targes de presentació davant del món. I val la pena de posar-hi cura. Amic lector, la teva opinió serà més que benvinguda.
