RAMON LLULL, CATALÀ UNIVERSAL DE MALLORCA
Aquest any 2015 el món de la cultura catalana, però també el món de la cultura europea i fins i tot el món de la cultura àrab, commemorem el 700 aniversari del decés de Ramon Llull, aquest imponent “català de Mallorca” -com l’anomenaven els professors de la Sorbona cap a final del segle XIII.
El perfil de la seva personalitat és aclaparador: filòsof, poeta assagista, místic, però també conseller reial, diplomàtic, viatger incansable i teòleg coneixedor de les tradicions cristiana, musulmana i jueva. Pel fet de ser la personalitat més rica en coneixements del seu temps i per la seva projecció universal, se l’ha qualificat de Leonardo da Vinci de l’Edat Mitjana.
L’exuberància del seu pensament i la força interior del seu esperit ens les trobem a les seves obres. Esmentem-ne algunes: “l’Ars Magna o art de trobar la veritat”, “L’Arbre de Sciència”, “Blanquerna” (que conté el “Llibre d’Amic e Amat”), el “Llibre de les meravelles” (que inclou el “Llibre de les bèsties”). N’hi ha, però, moltíssims més fins a un total de 243. Llull és una personalitat intel·lectual polièdrica i fins i tot se’l considera un precursor de la intel·ligència artificial. La seva activitat creativa és reivindicada pels matemàtics actuals un cop estudiada la seva “Ars combinatòria”, que ve a ser una màquina d’emmagatzemar memòria i un instrument per a acostar-se a la veritat científica. D’altra banda, al “Blanquerna”, Llull exposa en què consisteix la màxima perfecció per als cinc estaments que formaven la societat d’aquella època, segons l’ordenació lul·liana del món per lloança de Déu i propagació de la veritat del cristianisme.
La de Llull, doncs, és una producció llibresca de proporcions monumentals perquè, tot i els seus múltiples viatges i canvis de residència, mai no trencà la continuïtat de l’escriptura: en català, en llatí, en provençal o en àrab.
La funció de Ramon Llull a la cultura catalana es pot comparar, sense cap exageració i salvant les distàncies temporals, a la de Dant a la cultura italiana, a la de Shakespeare a la cultura anglesa, a la de Goethe a l’alemanya, o la de Cervantes a la cultura castellana. Malgrat que alguns experts en l’obra de Llull sostenen que no va escriure mai literatura en el sentit estricte, és a dir, amb voluntat artística, ha estat considerat fins avui com l’autèntic creador del català literari i un dignificador exquisit de la llengua, talment que resulta molt superior –escriu Martí de Riquer—a les esparses mostres literàries anteriors, com “La cançó de Santa Fe” o “Les homilies d’Organyà”.
Tota la labor literària de Llull, la que emprengué després d’experimentar en el seu interior una crida de Déu, es pot sintetitzar en tres aspectes concrets: 1. La tasca missionera i de conversió d’infidels, en la qual exposava fins i tot la seva vida; 2. Un pla de composició de llibres per a lluitar contra els errors que detectava en altres confessions religioses; i 3. Sol·licitar dels Papes (Celestí V, Climent V o Bonifaci VIII) i dels prínceps cristians la creació d’escoles per ensenyar l’àrab i altres llengües dels pagans, amb la intenció de formar un exèrcit de missioners idonis per a convertir musulmans, jueus i fins i tot mongols, al cristianisme.
Ell mateix esdevingué un apòstol ardent mogut pel seu anhel apologètic. I així entaulà freqüents diàlegs amb creients cultes de les altres religions majoritàries, sempre recolzant-se en la raó aristotèlica, que era compartida pels dialogants. Aquest propòsit li exigí haver d’organitzar múltiples viatges de gran abast, com el que, cap al 1280, el portà a Roma, a terres bizantines i, vorejant el mar Negre, a seguir fins a Geòrgia i a Tartària, i d’allí fins a Terra Santa i, remontant el riu Nil, arribà a Etiopia. De retorn, passà per Ceuta i per l’Àndalus, des d’on es desplaçà cap al nord fins a Perpinyà on hi havia la residència del seu rei, Jaume II.
En resum, una personalitat poderosa, convençuda de la necessitat de dedicar la vida a la missió que creu tenir encomanada, i esperit selecte que supera adversitats i obstacles que es va trobant pel camí. Aquest és el gran Ramon Llull, a qui els països de llengua catalana potser no hem honorat com és de justícia. Ara, al segle XXI, encara ens preguntem:
quants ciutadans dels nostres països coneixen aquest geni “català de Mallorca”? A quantes escoles s’explica la trepidant vida i la monumental obra de Llull? Tots els àmbits de la llengua i de la cultura catalanes estem en deute amb Ramon Llull. Serem capaços de pagar aquest deute amb una revaloració del que ha significat i encara significa ?
