El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya no ha estat bo per a CiU i especialment per al projecte concret que liderava el president Mas. Jo pensava que el lideratge que aquest país necessita el podria capitalitzar amb energia i determinació el president Mas, sense hipoteques d’altres formacions, sinó en tot cas amb l’ajuda i la cooperació d’aquestes. Òbviament de les que estan a favor del dret a decidir el futur de Catalunya com a nació, i que democràticament acceptaven la direcció de la força política majoritària.
Però no podem caure en el desànim. Som on som. I amb les dades del resultat electoral caldrà gestionar la construcció del futur immediat per al nostre país. Un futur, que no ho oblidem, passa per aplicar durs ajustos pressupostaris, lluitar per evitar més exclusió social –la situació econòmica és d’extrema gravetat i urgeix l’aplicació de mesures eficaces per tal d’ajudar les persones, dit ras i curt -, no tenir por dels atacs que continuaran arribant des de les estructures de l’estat espanyol amb difamacions i ofenses de tota mena, i en general aguantar tot un conjunt de relacions poc “empàtiques” entre Catalunya i Madrid.
Efectivament, el problema d’Espanya avui és Madrid. I quan parlo de Madrid tots sabeu a què m’estic referint. Des d’allí, en els grans centres de poder mesetaris, la relació amb Catalunya és d’una ignorància volguda, de fer la viu-viu i no pagar el que es deu, d’ofec financer, de considerar els ciutadans de Catalunya com a ciutadans de segona. Es un càstig, que no sé quin tipus de legitimitat té, però que és real: avui viure a Catalunya és molt més dur que viure en altres indrets d’Espanya. I és clar, el més fàcil és dir que es deu a la mala gestió dels propis catalans. Bufar i fer ampolles.
El “problema catalán” segueix igual que sempre, perquè és un problema estructural de l’organització de l’estat espanyol. És una obvietat. Ara i fa dos-cents anys! Avui no hi ha ni reconeixement ple de la identitat nacional, ni igualtat entre tots els espanyols. I com qui no vol la cosa, la mentida s’instal·la a Madrid, amb articles “inmundos”, d’una opinió publicada que ofèn una part important de la ciutadania de Catalunya, i sembla que és un aspecte menor. Quan es difama en plena campanya electoral i es cometen delictes flagrants continuats i no passa res contundent, com ens podem prendre seriosament la Constitució i l’Estat de Dret? El cas de l’”esborrany” del diari “Inmundo” és de jutjat de guàrdia, i aprofitar-lo en plena campanya des de la política madrilenya i sucursalista equival a trencar les cames a l’adversari amb total impunitat. Em recorda el joc brut d’algun defensa d’un club de futbol que es pensa que sempre ha de guanyar –fins i tot amb males arts- perquè representa l’espanyolitat a la màxima potencia. Tot s’hi val.
D’altra banda, a Catalunya la convocatòria d’una vaga general en plena campanya electoral és impròpia a una societat que vol ser democràtica. Es una coacció d’un sector de forces polítiques a les altres. Però aquí com que no ens estimem a nosaltres mateixos, sinó que estem orgullosos d’odiar-nos i de ser el més sectaris possible, ens resulta acceptable el que en qualsevol país del món civilitzat ni se’ls passaria pel cap. Pur tercermundisme.
L’odi de les forces polítiques a la que ha guanyat les eleccions – ara i fa dos anys- , i que ha hagut d’aplicar dures mesures de contenció de la despesa és de record Guinness. Com que sempre estem en campanya, i l’esperit de país a casa nostra no és que es doni gaire –cal que ho reconeixem sense paranoies -, ara resulta que ningú vol co-governar per a no tenir que aplicar més mesures desagradables. O sigui que tenim un país de fireta, per jugar als polítics, però amb pocs governants que vulguin assumir greus responsabilitats. El discurs d’anar contra les retallades com un element ideològic, aplicant la vella teoria de la “ma negra”, és un autèntic esperpent. Bons i dolents, simplisme demagògic i …ja ho tenim tot resolt. A més hem de suportar estoicament el “friquisme” d’aquells que volen aprofitar el lògic malestar social per tal d’excitar el carrer, amb actes incívics de tota mena, que també consideren que han de restar impunes. Manipuladors força llegits de gent de bona fe o poc llegida.
Cal que no oblidem tots aquells que no tenen cap projecte constructiu, sinó d’anar a la contra (per exemple, aquells que defensen la idea de ciutadans sense país, o d’un poble amb dues identitats o tres). Confusió, molta confusió. Mala fe, ignorància, manipulació.
I en tot aquest context observo aquells que ens volen donar lliçons de constitucionalisme, gent –suposo que instruïda- que parla de la constitució com un document per aplicar pels advocats de l’Estat, per a prohibir-ho tot, més que unes regles adaptables a la voluntat del poble. Un poble que molts volem que sigui el poble català com a subjecte polític, a veure si es donen per assabentats d’una vegada en els cercles madrilenys! Volem que el poble català sigui un subjecte polític i que decideixi el seu futur. No costa tant d’entendre, oi? Si això no pot tenir encaix a l’actual constitució caldrà fer les reformes pertinents. I si no es poden fer, el camí és diàfan, clar i evident. Negar que fins i tot es pugui parlar d’això és una manifestació del constitucionalisme totalitari que es cou a Madrid.
