El conegut sociòleg Zygmunt Bauman , autor prolífic famós per la metàfora de la realitat líquida de les relacions humanes i socials del nostre temps, va publicar el 2007 el llibre Vida de consum, en el qual, seguint les reflexions ja expressades a obres com ara Amor Líquid, o Modernitat Líquida, analitza de forma lúcida i amb un llenguatge gràfic, els canvis esdevinguts al món durant les darreres dècades, i que han afectat a les relacions de parella, familiars, o en l’àmbit laboral entre d’altres. Considera l’autor que s’ha passat d’una societat de productors a una societat de consumidors.
Aquestes reflexions son interessants també ara que estem immersos en una crisi econòmica descomunal. Molts de nosaltres hem estat educats en una forma de viure i ara ens veiem obligats a autolimitar la capacitat de consum. Certament la societat que tenim s’ha construït per a la satisfacció i el gaudi immediats, amb l’obsolescència planificada dels productes, que facilita la seva renovació constant. En aquest context, l’estabilitat i la constància és un problema, ja que la vida es desenvolupa amb el gran referent de l’ara i aquí. I en moments de dificultat com els actuals domina l’individualisme, i no hi ha sentit de comunitat per entendre la dimensió col·lectiva de la crisi.
Per a ser una persona plenament integrada s’han d’acceptar uns patrons socials, en els quals consumir i poder consumir són decisius. Hi ha una pressió ambiental que ens empeny a consumir, més i més, essent aquest el màxim referent de la felicitat. La crisi de la possibilitat de consumir ens pot abocar a una manca del sentit de la vida. La felicitat així construïda mai es pot assolir del tot. El llistó ens el posem cada vegada més lluny, i així mentre anem desitjant noves coses que ens poden fer feliços, som deutors de noves necessitats, i per tant la felicitat ens pot quedar cada vegada més lluny, per no dir que podem arribar a ésser profundament infeliços. Així, tot sembla inestable.
Caldria recordar també la part positiva d’aquesta crisi que patim, que ens ha portat a revisar la vida en l’àmbit de l’esser i no del tenir. I sobretot a pensar que no podem deixar de treballar per a que tothom pugui tenir unes condicions mínimes vitals per a una existència digna.
