Fa massa temps que assistim a l’espectacle del desvetllament de casos de corrupció política, l’últim a can PP i sembla ser que de gran envergadura. Els que realment han estat demostrats sembla que han tingut poques conseqüències polítiques, la qual cosa fa pensar que, fins ara, la ciutadania ha conviscut sense massa escarafalls amb aquesta situació. Tot i així, alguna cosa sembla estar canviant i la sensació d’haver creuat el llindar d’allò tolerable es palpa en l’ambient. L’animadversió per la classe política creix dia a dia i la generalització de la condemna no està exempta de riscos greus.
Davant la creixent taca de corrupció, comencen a aparèixer moviments i alternatives radicals que posen en dubte el nostre sistema polític i institucional, així com les bases ideològiques del mateix. Emergeixen amb força diverses propostes populistes que condemnen la democràcia representativa liberal i aposten per esmenes a la totalitat del sistema. A l’altra cara de la moneda, els apòstols del final de la història –lectors o no de Fukuyama que entenen que no hi ha alternativa possible ni desitjable a la democràcia liberal- acusen tota alternativa a l’actual sistema polític de flirtejar amb idees que poden posar en risc conquestes clares de la modernitat, com ara el respecte per l’autonomia de la persona, la tolerància o els drets individuals. Segons ells, sembla que qualsevulla crítica realment ambiciosa a la democràcia liberal ha d’avocar-nos al terror totalitari i cal sospitar, per tant, de tot aquell que intenti articular-la.
Observant aquest panorama, diria que cal donar suport als liberals en els seus avisos contra les alternatives populistes radicals, entenent que les mesures proposades –de moment- per partits i moviments de l’extrem esquerre (o dret) topen amb la realitat d’una experiència històrica nefasta. Dit això, tanmateix, també diria que cal combatre la idea segons la qual no hi ha alternativa de fons a la democràcia liberal que no sigui l’horror polític, sent la tradició política liberal l’únic marc de pensament viable pel present i pel futur. Contràriament a aquestes dues posicions i davant dels límits i problemes de la nostra democràcia, em sembla que cal anar a cercar i treballar per conèixer a fons aquelles tradicions que ens permeten encarar una millora dels nostres sistemes polítics i institucionals sense que això impliqui sacrificar els èxits evidents que ens ha aportat la tradició del liberalisme polític. Preguntem-nos, doncs: hi ha tradicions de pensament que poden aportar millores que el liberalisme polític té dificultats per subministrar i que no impliquen rendir-nos als enemics constantment denunciats amb raó pels liberals? A mode de resposta prudent diré que sí, tot pensant en determinades branques de la tradició republicana italiano-europea-atlàntica, a més d’algunes propostes nascudes en el sí del comunitarisme de finals del segle XX que s’han esforçat precisament en no deixar de banda els èxits del projecte modern. Aquestes tradicions intel·lectuals permeten fer-nos preguntes més enllà de les qüestions abordades pel liberalisme polític, aportant una riquesa nova i servint de base al projecte de reforma política i institucional que el present demana. Tot això sense abocar-nos a mals coneguts. A mode d’exemple, mirin com entén la corrupció la tradició republicana, d’una manera molt més rica i complexa que va més enllà de les raons econòmiques exhibides en la concepció liberal demòcrata imperant en el nostre entorn. L’anàlisi més rica d’un problema sempre suggereix més oportunitats d’encarar la seva solució.
Sóc conscient que aquestes paraules no seran compartides pels amants de les posicions fortes. Tot i així, davant del repte present de millorar la nostra empobrida democràcia, cal anar a cercar pensadors i líders polítics moderats que, conscients que cal mantenir alguns èxits clars de la modernitat política, també apostin per no quedar-se amb l’estatus quo al qual sembla lligar-nos la idea liberal del final de la història. Diria que els recursos intel·lectuals hi són i hi seran, però hi haurà alguna opció o líder polític capaç d’encarar el repte polític de posar-los en pràctica?
@jordifeixas
