Hi ha sovint episodis de l’actualitat catalana que crec cal que siguin analitzats i valorats per els ensenyaments que ens proporcionen. Són retalls de la vida quotidiana que ens demostren en quina situació política segueix trobant-se Catalunya en aquestes primeres dècades del segle XXI, són lliçons que cal que ens enforteixin en les nostres conviccions.
Un d’aquests episodis el trobem en la recent inauguració de la línia del TGV que finalment fa el trajecte fins el Pirineu. Ha estat inaugurat amb tota la solemnitat que li han volgut donar les autoritats espanyoles i ha estat ocasió per recordar-nos els propòsits que els animen en construir una línia més d’aquest esquema radial que des de Madrid com a centre vol relligar tots els territoris que hi depenen. Naturalment, en aquesta inauguració el President Mas recordà com és d’insuficient a Catalunya la construcció d’estructures públiques per part de l’Estat espanyol, el dèficit que arrosseguem.
Però aquest episodi que ara sembla que s’acaba amb la culminació de la línia que ha de comunicar amb Perpinyà i enllaçar amb la xarxa general europea no ens ha de fer oblidar que els treballs per fer-ne una realitat els començà la Generalitat a mitjans de la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Recordo perfectament com el 1986 la nostra primera institució elaborà un dossier en el que s’explicava com s’havia fet una reserva de sòl per a la línia que ara dècades després s’ha inaugurat. La lliçó és clara, sovint al projectar una millora, en aquest cas el TGV que havia d’enllaçar-nos amb la resta d’Europa toparem amb les prioritats de l’Estat espanyol que no era aquesta connexió i amb els nostres recursos econòmics que donen els nostres impostos i amb la desviació dels fons europeus ralentiren aquest enllaç gairebé trenta anys.
Fa pocs anys Ermengol Passola incansable activista cívic recordo que afirmava que seria la consciència de l’expoli que patia Catalunya el que faria que els catalans cerquéssim la sobirania necessària per a trencar una situació que ens obstaculitza el progrés a que tenim dret perquè també generem els recursos necessaris. Sense menysprear la defensa de l’identitat, de la llengua i de la nostra història, repetia i feu notables campanyes en els mitjans de comunicació sobre com la dependència política en general i concretament la injustícia de com l’Estat espanyol recaptava els nostres impostos i els invertia segons les seves prioritats faria reaccionar l’opinió pública catalana exigint un Estat propi i la recaptació directa dels nostres impostos.
Doncs bé, aquesta sensibilització ha arribat. Fins i tot aquell català més allunyat de la política i immers en les seves preocupacions particulars s’ha adonat de que Catalunya pateix una situació rotundament injusta que ens empobreix i endarrereix i aquesta constatació és una de les bases més sòlides que expliquen perquè diem prou.
Aquesta línia de TGV que ara s’ha inaugurat després de gairebé trenta anys que la Generalitat la va preveure i començà a planificar-la en la mesura que l’estret marc autonòmic ho permetia i que topà amb els Governs de Madrid que immobilitzaren el projecte durant dècades és una altra lliçó de com la dependència política ens perjudica, sense oblidar l’estat d’abandó de tantes altres línies ferroviàries que esperen inversions que no arriben.
L’Estat espanyol ens fa perdre el nostre temps i els nostres diners i aquesta constatació és a la base de la reivindicació d’un Estat propi al servei de tots els catalans.
