Al marge de les informacions múltiples que destil·la el dia a dia del procés cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català, en aquests últims mesos s’han multiplicat els articles de premsa que representen diferents preses de posició sobre el desig de consolidar la realitat nacional de Catalunya. No paren de sortir a la llum pública reflexions, advertiments, percepcions, propostes i projeccions de futur, totes elles sorgides de l’ànima compartida que agermana la gent d’aquesta terra.
També Internet és una olla en ebullició d’opinions provinents, per regla general, del sector juvenil de la nostra societat. Solen ser reaccions més aviat viscerals, rèpliques accelerades a fets o circumstàncies adverses que es van produint degut a les posicions inamovibles del nacionalisme espanyol -ben comprensibles, per cert, si tenim en compte que el ciutadà espanyol, fins i tot en democràcia, ha estat educat en l’ideal d’un sola nació. No resulta gens recomanable cultivar a casa nostra un tipus de nacionalisme o d’independentisme a base de foguerades reactives, en comptes d’escalfar l’ànim amb foc de caliu. I per caliu entenc reflexió, lectura, coneixement, justificació intel·lectual de la posició civico-política que cadascú defensa.
Arran de la lectura d’una conferència recent de Jordi Pujol, he tornat a repassar les dues concepcions clàssiques del fet nacional, que formulen dos tractadistes europeus: Herder i Renan. El primer, el prussià von Herder, afirma que la personalitat dels pobles es basa en un substrat compost per la llengua, la cultura, el sentiment col·lectiu, la memòria comunitària i la consciència prèvia a qualsevol construcció política. És a dir, aquests són els components necessaris per sostenir l’edifici nacional. El segon, el francès Renan, se situa en una òptica diferent, i diu: “La nació és un plebiscit de cada dia”. I a continuació afegeix: “Hi ha en la nacionalitat un component sentimental. És, alhora, cos i ànima. Una nació és una ànima, un principi espiritual, dues coses que en fan una”. D’una banda, els ciutadans d’una nació tenen en comú la possessió d’un ric llegat de records del passat i, d’altra banda, manifesten el consentiment actual al desig de viure junts”.
S’ha constatat que a la base de tots els moviments nacionals que hi ha hagut a Europa durant els darrers dos-cents anys, s’hi troben aquests dos elements: el substrat de llengua, cultura i memòria històrica; i la voluntat social i política per tal de superar la desmemòria col·lectiva i per tal d’assolir el reconeixement en l’esfera política. I és evident també que aquests elements han estat sempre presents en els àmbits intel·lectual i polític de la història del nacionalisme a Catalunya.
En aquesta segona dècada del segle XXI, i contemplant les actuacions públiques protagonitzades pel poble català, no dubtem a afirmar que aquests dos elements estan vius a Catalunya. Tenim cos i tenim ànima. Aquest patrimoni col·lectiu l’hem salvat, hem tingut la sort –una sort treballada, tot s’ha de dir- de conservar-lo. Ben segur perquè, malgrat ofensives alienes i defeccions pròpies, el poble ha estat prou fort per mantenir la seva més íntima i decisiva potència: la voluntat de ser.
Amb aquesta voluntat, el poble de Catalunya de 2014 assumeix el risc d’un combat extrem per la seva vida futura, que pot elevar la nació al nivell d’Estat, és a dir, a desprendre’s del domini o, si més no, de la tutela d’una altra nació que amenaça, o almenys condiciona, la seva existència. ¿Serà efectivament així o serà només un intent frustrat de l’any 2014, que els llibres d’Història evocaran com una fita remarcable, però no reeixida, del nacionalisme català, a 300 anys del fracàs de 1714? En aquest moment, ningú no és capaç de respondre aquesta èpica pregunta.
