A Grècia el “referèndum de Halloween” li ha costat el cap al primer ministre Papandreu, que va gosar posar una pistola al pit a Mario Draghi el primer dia en què aquest passava la porta del Banc Central Europeu com a nou president (01.11, no va ser pas casual la tria de la data de l’anunci, que desconeixia tothom a la UE i fins i tot el seu ministre d’economia Venizelos).
A Espanya es confirma que Zapatero va calcular molt malament la data de l’avançament electoral, subestimant la profunditat de la crisi. Fatal arrogància i gran frivolitat, negar durant dos anys la crisi per després actuar tard, malament i sense convicció. Així, com més por i incertesa hi ha per la crisi del deute sobirà dels països PIGS, més diputats treurà Rajoy amb una menor necessitat de mullar-se en cap proposta electoral concreta.
Brutal paradoxa: com mai milers de socialistes votaran PP, ja que l’atur es concentra en bona part en un electorat socialista que fa dos anys que ha perdut la feina i, pitjor encara, que no veu en el PSOE cap possibilitat de recuperar-la. Un trasvàs de vots del PSOE al PP que superarà tots els murs seculars del PSC (“que vé la dreta”) i que és fruit de la desesperació de molts votants seus davant d’un 2012 que es preveu encara pitjor per a Espanya. El populisme i la frivolitat acaba passant factura i sembla que el daltabaix del PSOE i del PSC serà históric (el CIS ja va sobrevalorar els diputats del PSC a les eleccions catalanes de 2010 i va subestimar els de CiU i PP).
Sobre els costos del populisme a Espanya i a Grècia (“Zapandreu”) adjunto alguns apunts breus, que acaben amb una reflexió sobre la darrera reforma express de la Constitució espanyola, en el seu punt curiosament més silenciat: “…el pago de la deuda pública gozará de prioridad absoluta…”.
1.- Zapatero i Salgado van tancar la seva darrera cimera de la UE de Brussel.les (finals d’octubre) amb un estrepitós fracàs: la seva dòcil acceptació de totes les condicions imposades pel directori franco-alemany (altrament dit “Merkozy”: Merkel disposa i Sarkozy fa les rodes de premsa) mostra fins a quin Espanya pot estar ja està intervinguda, encara que aqui ningú no ho accepti ni ho reconegui. En acceptar un quitança del valor del deute públic espanyol que la banca espanyola té als seus balanços (valorar-lo a preus de mercat, ja que el deute espanyol cotitza des de fa mesos per sota del seu valor nominal en els mercats secundaris) s’ha enviat als mercats internacionals el missatge de que el deute públic espanyol és potencialment insolvent. D’ara endavant, encara costará més de col.locar-ne les seves emissions!!
2.- Zapatero i Salgado, en acceptar també que la banca espanyola ha d’augmentar el seu “core capital” fins al 9%, sembla que hagin acabat de posar una corda al coll al sistema financer espanyol, que encara està païnt la gran ressaca immobiliària: on trobaran els 26.000 milions que fan falta per a recapitalitzar-lo? Però si això encara ensorrarà més el crèdit del sistema bancari de l’estat espanyol a les empreses!! Derrota total espanyola a la cimera de la UE, desastrós final. No es fa gens estrany que el PSOE ja hagi oblidat Zapatero i no el vulguin ni l’esmentin per a res en aquesta camapnya electoral.
3.- Si Rajoy és tan prudent en aquesta campanya electoral és perquè potser anticipa que haurà d’acabar anant de genolls a demanar diners al FMI i al BCE… Si això és finalment així, el BCE només mantindrá la línia oberta de liquiditat sense límit per a la banca espanyola a canvi de profundes i ràpdies reformes estructurals (laboral principalment). Contracte únic i descentralització de la negociació col.lectiva (empresa per empresa: ja era hora!!) són, curiosament, els grans temes de l’entrevista a doble página que avui publica el diari El País a José Luís González-Páramo, conseller espanyol al Governing Council del BCE.
4.- Això deixa al proper govern espanyol, malgrat que el PP pugui obtenir una majoria absoluta històrica, en una posició de gran debilitat interna i externa: si Espanya és finalment i oficialment rescatada i intervinguda, i possiblement “con los vascos al monte”, els catalans tenim moltes més coses a dir del que potser ara pensem. Per això és tan important que els partits d’obediència catalana (els que al Parlament voten a favor del concert econòmic: CiU, ERC i ICV) avancin clarament posicions i obtinguin el més gran nombre de vots i escons possible.
5.- Fixeu-vos que Rajoy ha estat molt callat durant tot l’estiu, fins i tot en plena crisi del deute espanyol que va portar al BCE a comprar bons espanyols, però se li va escapar una frase molt reveladora: “mis ministros van a tener que ir mucho por Bruselas”. I en aquest sentit, tot reforçant l’argument anterior, també m’han dit alguns espanyols intel.ligents que viuen i treballen a la UE que “amb el descrèdit que suposa una Espanya intervinguda, i possiblement amb els bascos “al monte”, no podríem aguantar al mateix temps un conflicte pacífic i democràctic a Catalunya”.
6.- Per a Espanya, en aquest sentit, el cop de gràcia podria arribar a primers del 2012, si es confirma allò que a Brussel.les molta gent tem: dèficit públic ocult o moltes factures impagades als calaixos. Així, per exemple, Germà Bel es preguntava fa poques setmanes, en la lectura de la tesi doctoral de Pere Macias (“autor d’un llibre de lectura obligada: “Via ampla, ment estreta”) si tots els AVEs que el ministre José Blanco ha estat licitant a corre-cuita estaven correctament i degudament imputats en la despesa pública i, per tant, en el déficit i el deute públic. a l’Europa nòrdica mentir en les estadístiques públiques es considera “pecat mortal” i si es confirmés això que se sospita a Brussel.les la reputació d’Espanya cauria sota terra.
7.- Per què a Grècia no se li ha aplicat la medecina d’Hongria o Letònia? aquests dos països de la UE van ser intervinguts al 2008 pel FMI. Sense fer soroll, tots dos països van acceptar haver mentit en les estadístiques i haver generat dèficits i deutes insostenibles. Tots dos van acceptar de fer grans retallades (30-35%) i reformes profundes en el primer any, pre-condició per a que el FMI presti els seus diners. Tal com ja està passant a Irlanda, els primers resultats positius ja són a la vista: a Hongria, creixement positiu del PIB, superávit comercial i per compte corrent, comptes públics encarrilats i atur a la baixa.
8.- Des del 2009 es donen diners a Grècia però aquest país no ha reduït els seus funcionaris (1 milió per a 12 milions d’habitants: el capítol 1 de sous de personal s’emporta el 50% del pressupost!!), ni está fent a fons les reformes promeses ni està obtenint els resultats que va dir que tindria en la seva lluita contra el frau fiscal dels grecs. No s’hi val estar a l’euro per gaudir de la “solidaritat” dels nòrdics (que aquest veuen cada vegada més com un saqueig dels seus impostos: “no more transfer union”) i no complir al seu torn les obligacions que l’euro exigeix.
9.- Finalment, els costos del populismes ens podem arruinar a tots plegats si el deute públic deixa de ser un actiu financer sense risc. Si la quitança “voluntària” del 50% del deute grec (encara no acceptada pels tenidors privats de deute públic grec, els bancs, i que no afecta els seus tenidors públics!!) no s’accepta i no es realitza de manera ordenada, podem prendre mal tots plegats. En aquest sentit, el nou article 135 de la Constitució Espanyola, reformat a tota pastilla i sense referèndum aquest estiu, diu literlament en el seu article 3: “… para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública… su pago gozará de prioridad absoluta”. És a dir, abans es pagarà el deute públic que no els salaris o les pensions: el conseller Mas-Colell ja ho va anticipar el passat mes de maig públicament, en un Tribuna Barcelona poc abans de les eleccions municipals (vegeu el meu apunt al blog “Ja no és l’hora del keynesianisme de campanar”).
10.- De fet, tècnicament es podria dir que la compra de deute públic d’un país per part d’un organisme supranacional (en aquest el BCE), perquè els mercats ja no el volen comprar, és ja la primera fase de la intervenció d’un país. És a canvi d’aquesta reforma exprés que el BCE va comprar deute espanyol aquest mes d’agost? a mi em sembla prou evident encara que a Espanya, a diferència d’Itàlia, la famosa carta del BCE al govern espanyol encara no hagi aparegut als diaris.
