Emma Blumenthal torna a l’escenari i desperta l’enveja de totes les actrius que copen actualment el “top ten” interpretatiu. Més de cinquanta representacions l’avalen, allà on va li continuen demanant que pugi a l’escenari, és una situació equiparable a quan a un cantant li demanen pels seus grans èxits, tot i estar presentant un nou disc. I és que l’Emma no interpreta, l’Emma relata les seves vivències, com si es tractés d’una anècdota—i hom sap com ens agraden les anècdotes—i és clar, amb això no hi ha actuació que es compari per bona que sigui.
Tinc sort perquè l’Esther Lázaro, una amiga actriu, coneix a Emma Blumenthal, de fet, mantenen una relació molt estreta i molt especial. Coneixedora de la meva fascinació per ella un dia em va comentar que podria anar a veure l’actuació. Estava molt emocionada davant d’aquesta magnífica oportunitat i hi vaig assistir puntualment. Des de la primera nota musical que va escapar-se dels llavis de l’Emma no vaig poder treure-li els ulls de sobre, va acaparar tota la meva atenció, estava com en una dimensió paral·lela on estàvem soles en una cambra i jo em convertia en una mena de testimoni, però no em veia ni em parlava, ho feia per a si mateixa. L’espectacle em va commoure tant que, tot i no ser el meu estil, vaig esperar per saludar-la i felicitar-la—res de fotografies i autògrafs, només agraïments, ja m’havia donat prou amb la seva interpretació excelsa, com per anar a sobre a demanar-li res més—. Però l’Emma no va sortir, i sí l’Esther, de la que m’havia oblidat totalment. En aquell moment em vaig sentir molt violenta perquè havia estat ella la que m’havia convidat i jo només m’havia fixat en l’Emma. Quan em va preguntar que m’havia semblat el muntatge, no vaig poder sinó confessar-li que l’Emma m’havia fascinat, només tenia paraules per ella i la veritat és que l’Esther no es va sentir malament pels meus afalagaments, ni tan sols em va demanar que li havia semblat la seva pròpia actuació, cosa que, d’altra banda, va alleugerir el meu pesar. Aquell dia em vaig prometre que la pròxima vegada aniria a veure l’Esther i només l’Esther. Doncs bé, n’he tingut cinc ocasions més per anar a veure la interpretació de l’Esther Lázaro, cinc, i tot i la meva obstinació no ho he aconseguit, ni tota la meva força de voluntat, ni tots els intents, cadascun dels meus ardits ha estat frustrat per l’aparició de l’Emma a l’escena. Val a dir que tinc perdó i és que cada cop que Blumenthal trepitja l’escenari encisa qualsevol i es que té un do per transmetre i connectar amb el públic, quan pateix, el seu dolor s’allibera en cada gest, en cada mot, en cada mirada perduda que s’esvaeix pel teatre. Els gemecs de l’Emma em trasbalsen i és perquè l’entenc, m’identifico, sóc mare, i perdre un fill deu ser la pitjor de les desgràcies que es poden viure i això que l’Emma n’ha patit moltes d’atrocitats com aquella vegada que va presenciar com torturaven i mataven l’Edmundo Schiller al carrer a plena llum del dia i va patir les conseqüències de la guerra on el seu home lluitava en un bàndol i els seus germans a l’altre, també va carregar amb la mort del seu marit que va ser assassinat i no va poder recuperar tampoc el seu cos. També va saber del suïcidi d’alguna de les seves conegudes que li va demanar que l’acompanyés en aquells moments tan delicats, però li va agafar por i va refusar finalment. A més a més, la varen fer fora de casa seva i la van obligar a netejar els carrers amb una escombra malmesa i, després, la convertiren en criada de la seva pròpia casa mentre mal dormia a les golfes amb una sola manta de cotó durant el cru hivern…sempre és la mateixa anècdota i a més l’he llegida mil cops i tot així, ella m’eclipsa, la miro i l’escolto de principi a final, sense una ullada a l’Esther—de fet, no hi penso en l’Esther—estic en cos i ànima abocada en l’Emma.
El passat disset de març vaig tornar a assistir a la representació de “De algún tiempo a esta parte” de Max Aub i l’Esther em va confessar que volia matar l’Emma. Sí, sí, matar-la. I és lògic perquè l’Emma li treu tot protagonisme, no està l’Esther a l’escena, perquè l’Emma omple tot l’espai. Però matar l’Emma és un crim! Un crim teatral, és clar. No sé perquè els artistes tenen aquesta mania de matar els seus extraordinaris personatges. Des d’aquí faig una crida a l’Esther Lázaro: no la matis, Esther! Per ella, per tu, per mi, pel Max, per tots aquells que en tu veiem la mestria d’un gran tal i com ell voldria, sobre les taules.
