Arribem al tomb de l’any i la paraula ‘crisi’ apareix molt més que la paraula ‘solució’, sens dubte. Amb la paraula ‘alternativa’ tenim una mica més de sort, per bé que qui la fa servir és una extrema esquerra les alternatives de la qual poc tenen a veure amb una veritable solució de futur.
1) La crisi més important de totes és una crisi democràtica. La solució en cap cas passa per suprimir la democràcia representativa tal i com ens demanen els moviments populistes del nostre temps –indignats- o els partits de l’extrema esquerra. No és la solució perquè entre d’altres coses la instauració de la democràcia directa ens aboca a la tirania de la majoria i a la ruptura de l’equilibri de poders. És més, si una cosa podem aprendre de la història dels dos darrers segles és que quan es fa de la necessitat (material-històrica) revolució, la primera conquesta que cau és la llibertat. Així doncs, la solució passa per l’aprofundiment en la democràcia representativa i l’acostament de les decisions a la gent. Tal objectiu pot ésser abordat mitjançant un mapa electoral que en els seus diversos nivells (per exemple: Municipi, Comarca, Estat) sigui dividit en districtes el més reduïts possible on els candidats puguin presentar-se 1) sense passar per la barrera infranquejable de la partitocràcia actual, on mèrit i experiència professional/bagatge intel·lectual no sempre van lligats, i 2) on la possessió de major o menor riquesa per part d’un candidat/a no condicioni la campanya. Aquest esquema, amb tot l’equilibri de poders necessari, hauria de vertebrar-se verticalment, com si anéssim fent pisos ben comunicats, fins arribar a la creació de macro institucions polítiques que puguin fer efectiva la prioritat de la política sobre l’economia en l’era dels mercats globals.
2) La segona crisi és nacional. La nació pot ser entesa en termes de sentiments, llengua i història, o en termes polítics, al voltant de documents fundacionals, institucions, etc. Alguns l’han entès abordant un terme mig: allà on hi ha concepcions comunes sobre les necessitats i sobre els béns, allà hi ha una comunitat política. Aquesta (i no el mercat, per exemple) és l’esfera des d’on s’han d’abordar les decisions sobre els béns i la seva distribució, precisament perquè és l’esfera on neixen les concepcions sobre aquests béns. Aquesta és la posició del liberal-comunitarista (no s’espantessin els puristes!) Michael Walzer en les seves Esferes de la justícia, un llibre que tothom hauria de llegir. En aquests termes, és evident que a Catalunya s’ha configurat per història, institucions i concepcions comunes una comunitat que no té actualment les eines per satisfer les seves concepcions sobre els béns i la seva distribució, siguin aquests infraestructures, model educatiu, etc. Davant d’aquesta situació, tota posició que consisteixi en negar la capacitat de decidir a Catalunya és un atemptat constant contra la nostra comunitat nacional.
3) La tercera crisi és econòmica i la poso en tercer lloc simplement perquè de l’abordament de les altres dues crisis aquesta podria ser enfrontada amb més capacitats. No sóc economista però em sembla altament justificable que la idea bàsica de l’Estat del Benestar és òptima: garantir que la llibertat de les persones sigui realment efectiva assegurant la igualtat d’oportunitats. O, seguint Walzer, vigilant que els béns de l’esfera econòmica no suposin avantatges o desavantatges en altres esferes. No es tracta d’imposar una igualtat homogeneïtzadora, com la que encara defensen sectors de l’esquerra en àmbits econòmics o educatius, fet que es tradueix en una mala concepció d’elements com l’autoritat, la recerca de l’excel·lència o l’esforç incansable per reeixir. Es tracta de respectar la possessió de béns –siguin els de l’esfera econòmica, religiosa, política,…- vigilant a la vegada que aquesta possessió no suposi avantatges o desavantatges en altres esferes. Així doncs, la idea d’Estat de Benestar és positiva, i el problema es troba en l’abús que n’han fet uns i altres: aprofitament del sistema, corrupció, plantejament de suposats drets o necessitats rere interessos parcials de determinats sectors, etc. La idea és bona, però l’esquema per dur-la a terme hauria de ser millorat per evitar aquests desviaments.
L’obtenció d’estructures d’estat sota un millorat esquema democràtic pot assegurar la confiança –ara força posada en dubte- en un sistema polític-redistributiu que, com a concepte, surt guanyador en la comparació històrica pel que fa llibertat i benestar, i abordar així l’actual crisi econòmica. D’aquí l’ordre de les crisis que hem plantejat i una proposta equilibrada i moderada de la seva solució. Bon 2013.
@jordifeixas
