[Llegiu-ne la primera part]
A banda de les actituds fonamentals i el seu tarannà polític, hi ha encara un altre motiu que fa més actual que mai el capteniment de Carrasco com a cristià compromès amb la plenitud nacional de la seva pàtria, Catalunya.
El nacionalcatolicisme espanyol no és pas un invent de Franco, ni va desaparèixer amb la seva mort. Encara avui és viu i actua, especialment en el món eclesiàstic espanyol. Ve de segles que el nacionalisme espanyol assimilacionista ha volgut incorporar la religió catòlica com un tret d’aquesta identitat espanyola i, per tant, subordinar-la al seu projecte.
A Les dues tradicions. (Història espiritual de les Espanyes) Carles Cardó dibuixa molt bé dos tarannàs ben diferents en la construcció nacional i en la difusió del catolicisme. Un és el català i l’altre és el castellà, que aviat és identificat com a espanyol.
Una tradició és l’autoritària i uniformista. Construir des del poder, de dalt a baix. Que cerca la complicitat de tots el poders –polítics, religiosos, militars– en la imposició de les idees, de la unitat i de la uniformitat. L’altra tradició, l’altre model, és el de l’arrelament, el que va de baix a dalt, el del primus inter pares, el federalitzant i confederalitzant…
Fidel a la primera de les tradicions, el domini castellà sobre els pobles d’Espanya ha buscat sempre el suport de l’església a canvi de la defensa del catolicisme i de les seves institucions.
D’aquí la tradicional i obstinada política de la Corona espanyola d’evitar el nomenament de bisbes de la terra per a les seus catalanes. D’aquí també la brama que ser catòlic, ser un bon catòlic, és incompatible amb ser catalanista (no diguem ja amb ser independentista).
Així es pronunciaven molts eclesiàstics espanyols a finals del segle XIX, quan va néixer la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, també en temps de Carrasco o, malauradament, ara mateix. Segur que recorden declaracions dels cardenals Rouco o Cañizares sobre la unitat d’Espanya com a bé moral o deure catòlic. Un principi que no emana de cap doctrina catòlica sinó del seu nacionalisme excloent.
Per la unitat d’Espanya es pot –ja ho hem vist– mentir, carregar-se la democràcia, tergiversar la doctrina catòlica… i, en l’extrem, matar!
Per això Carrasco i Formiguera va morir afusellat pel general Franco després d’un judici farsa, tan freqüent a Espanya. No el van matar per republicà, malgrat ser catòlic. No. No el van matar “malgrat” la seva condició inequívoca, clara i militant de catòlic, sinó que va ser precisament per ser catòlic confés que el va matar. Un catòlic republicà i independentista era una esquerda massa forta a l’edifici de l’uniformisme espanyol i de la causa de la Cruzada.
Per tot això volem aprendre de Carrasco i Formiguera i volem reivindicar-ne les actituds.
Més informació:
[Llegiu-ne la primera part]
