És un principi sòlid de la Doctrina Social de l’Església el dret dels pobles a la seva autodeterminació. A tall d’exemple, Mn. Antoni M. Oriol Tataret ens va deixa un text monumental per acreditar-ho, recollint-hi només els pronunciaments pontificis dels darrers cent-cinquanta anys. Que aquest dret és aplicable a Catalunya ho han deixat clar els bisbes catalans en reconèixer i afirmar el caràcter nacional de Catalunya. En tant que nació, Catalunya és titular de tots els drets que se’ls reconeixen.
A alguns ens ha calgut insistir-hi, perquè sempre hi ha qui cerca cinc peus al gat o tergiversa la doctrina –per precisa que aquesta sigui, com és el cas– quan per alguna raó no està disposat a acceptar-la. Darrerament, potser deu ser cosa dels nervis, hem tingut algunes mostres de l’encegament doctrinari que pateixen alguns.
Per defensar l’autodeterminació i les vies democràtiques, més de quatre-cents capellans s’han hagut de sentir tractats de trabucaires per un insigne periodista catòlic. Un senyor que va viure la Guerra Civil, i que sovint en parla. Potser hauria de ser més curós amb les metàfores que fan referència a armes de foc, per molt que sigui periclitades com els arcaics trabucs. Si els que demanen votar són els trabucaires, com caldrà anomenar els que ho impedeixen per la força física?
Un teòleg català, per atacar aquest posicionament pro autodeterminació, ha tingut que encunyar un nou concepte: l’integralisme. Encara que hi hagi dedicat dos articles, encara no he entès que pretén dir-nos manllevant aquest concepte més propi de la dietètica. Diuen que és un teòleg de prestigi; jo no hi entenc prou per jutjar-ho, però potser la Doctrina Social no és el seu fort.
Un altre teòleg –també de gran prestigi, diuen, però certament venerat per la progressia– es va despenjar amb un article on deia que el “govern català ens havia masturbat”. Crec que els subjectes de la masturbació érem els sobiranistes. Ja em dispensaran que no el resumeixi. Quan vaig veure la mena de metàfores utilitzades vaig deixar de llegir-lo.
És clar que sempre entre allò de més seriós hi ha coses divertides. Hi ha gent presta a la defensa de la religió catòlica a la qual preocupa molt la mobilització dels cristians en defensa dels drets del pobles. Entre aquest –molts actuen de manera anònima–, hi ha qui m’ha posat el sobrenom de “comisario Armengol”, en castellà, que és la llengua que empren, suposo que com a més qualificada per a la defensa de la cristiandat. A banda que amb gran generositat m’atribueixen mèrits que no em corresponen pas, les seves històries són folletinesques i, si estàs molt d’humor, t’hi pots fer un fart de riure. Entre els seus seguidors i comentaristes habituals abunden els que critiquen amb cruesa el papa Francesc titllant-lo, fins i tot, d’heretge o d’il·legítim. Si per a aquests jo soc un heretge, deu ser que estic en el bon camí.
No podia faltar a la cita un cardenal valencià, més conegut pels vestits ornamentals de gran impacte visual que va lluir en una ocasió que per les seves obres. Retornat a València de Roma, segons els maliciosos per no donar la talla, vet aquí que te’l trobes a la portada d’un diari que mai llegeixes però del qual no pots ignorar el titular que acompanya la foto de sa eminència reverendíssima: «No se puede ser independentista y buen católico».
Arriba tard, aquest bon senyor. No cal desmentir-lo, ja ho va fer el P. Hilari Ragué, home de proverbial paciència, que no es cansa mai de practicar l’obra de misericòrdia d’ensenyar el qui no sap. Entre moltes altres obres, el 2012 ja va publicar: ‘Ser independentista no és cap pecat: l’Església i el nacionalisme català‘. Per 9,45 € a Amazon, ho tindràs aclarit per sempre. Potser caldrà traduir-lo a l’espanyol ja que sembla que monsenyor no domina el valencià. Deu ser això.
Ja s’ha dit que ser català té un plus de dificultat. Ser català i catòlic, una mica més.
