Hi ha hagut eleccions al Rajoyistan. Un més dels països que s’inventen acusacions falses contra gent que no vol sotmetre’s als seus “califes”. Com Erdoganistan i com Putinistan. Unes eleccions que poden descriure’s com “la tragicomèdia dels quatre que no es poden veure”. I un “Fernándezgate” amb el qual la “marca Rajoyistan” es podria traduir amb : “pocavergonyes, i al damunt maldestres”. Però, hi ha hagut a tot arreu un clam indignat? Hi ha hagut un càstig electoral sensible de la gent que s’ha comportat de manera tan indigne? No. Han tret més vots i més escons que la vegada anterior. Entre altres coses perquè els diaris espanyols només ho han tocat molt de passada i sense dir tota la veritat. I perquè sembla que com més malament es comporten els polítics espanyols amb Catalunya, més aplaudiments reben a casa seva.
Ja sé que fins que surti aquest article hi hauran hagut comentaris a centenars sobre els dos esdeveniments. Però no em ser estar d’afegir-hi el meu, portat per una indignació que no em cap al cos. En el seu editorial a Vilaweb del 29 de juny sobre els fets que ara comento, Vicent Partal citava la frase d’un pensador italià: “No pot haver-hi democràcia, si no hi han demòcrates”. I aquest sembla el problema gros dels nostres veïns de ponent. Ser demòcrates no pot voler dir de cap manera no respectar la voluntat popular, ni intrigar per desacreditar gent íntegra i honesta, manipulant amb mentides aquella voluntat. No pot voler dir de cap manera que els responsables d’aquesta iniquitat no hagin de donar comptes a ningú dels seus fets criminals. Ni pot voler dir de cap manera tancar els ulls i votar gentota així, per allò de què”més val un pocavergonya conegut, que un altre que no coneixem prou”.
Però no vull ser ingrat amb tota la gent que han donat el seu vot a un munt de corruptes provats (i no sols sospitats); que ha donat el seu vot a una gent que governa amb pràctiques mafioses, que fa ballar els tribunals com vol al so de la seva flauta, i a més té la barra d’argumentar que ho fa en defensa del respecte a les lleis, quen ells, tots plegats, només respecten les que volen i ignoren aquelles que els hi passa pels nassos. No. Aquesta victòria “dels de sempre” té l’avantatge de poder desmuntar ràpidament totes les falòrnies i utopies dels que enreden a la gent (i s’enreden ells mateixos) predicant la possibilitat d’un canvi a Espanya (perdó, vull dir és clar al Rajoyistan…), d’un referèndum pactat amb els manaires a Madrid i que aquests el respectin com bons nens que són. Aquest escenari se’ls hi ha esfumat entre els dits. Ara només quedarà la negativa dura i pura de sempre a reconèixer cap dret propi als catalans. Ara només queda definitivament (per si algú encara en dubtava) l’alternativa entre la independència (per riscs que aquesta pugui comportar) i una autonomia nominal cada vegada més aigualida, en la que al final la Generalitat sigui només un concepte folklòric de cara a la galeria i només tingui la potestat de dictar les normes que regulin els focs artificials a la festa major de Viladegats de Dalt, o si els mossos d’esquadra poden usar o no espardenyes com a part del seu uniforme.
Tota la tramoia colauita/podemita “se l’ha endut el vent” (aplicant-hi el títol d’una famosa pel·lícula americana). Deixant ja a part que el Pablo de la cueta havia deixat ben clar que volia el referèndum per afermar la unitat d’Espanya i aquesta ja hem vist què vol dir: que a Catalunya es faci el que vulgui Espanya i no el que voldrien els catalans per simple instint de supervivència.
M’agradarà veure amb quins arguments defensen Colau i companyia el seu rebuig al full de ruta del govern de la Generalitat, quantes contorsions i equilibris conceptuals són encara capaços de fer per justificar allò que és més injustificable que mai.
El setembre vinent (diada i moció de confiança al parlament) ha de ser un esclat unitari i majoritari del nostre poble a favor d’una independència, sense odis ni rancúnies durables (per difícil que això sembli). Per simple dignitat. Per simple autoestima de cadascú de nosaltres.
Pot ser, però, que ja abans del setembre els esdeveniments s’accelerin més del que molts semblen creure. La nova acció del Tribunal Constitucional espanyol, prohibint la llei de la nova Agència Tributària i l’anunci que prohibiran totes les lleis de desconnexió, pot obligar a fer aquesta molt més aviat del que es preveia en el full de ruta teòric que seguia fins ara el Govern. Les sorpreses poden venir en cascada i no totes tenen per què ser negatives.
I encara una nota addicional: dels 10 o 12 diaris més importants d’Alemanya, fins ara només un (1 !) ha parlat d’aquest escàndol. No cal dir que des d’aquí comencem a enviar protestes.
