El nacionalisme neix per la necessitat d’una persona a associar-se amb altres per sobreviure i defensar-se dels demés, ja que sol no pot. Era i és un instint natural basat en la necessitat humana d’identificar-se, de pertànyer a un grup social. Com a sentiment polític, el nacionalisme va néixer amb les revolucions de França i Amèrica.
El nacionalisme és actualment una ideologia o un moviment social i polític que es basa en el sentiment de pertinença a una nació determinada, fet conegut també com a patriotisme, l’amor i devoció que un sent pel seu país.
Per alguns, el nacionalisme és una amenaça per la pau i els drets humans. És la causa directa de la xenofòbia, el racisme i la intolerància versus allò que és diferent a tu. Aquest deu ser el cas del Diputat Girauta (C’s) quan va dir que la UE es va crear per combatre el nacionalisme destructiu. O inclús el cas de Sanchez-Camacho (PP) que va dir en un acte que s’havien d’utilitzar les xarxes socials per combatre el nacionalisme. O potser es referia al naZionalisme que es veu en els tweets d’odi contra els catalans?
Per altres, el nacionalisme és l’expressió del dret a l’autodeterminació, pel desenvolupament de la cultura i identitats pròpies per sobre de les imposades. És el cas del nou partit de CDC, que va optar en una de les opcions a dir-se Partit Nacionalista Català, tot i que finalment la democràcia ha fet valer més el seu poder que el nacionalisme.
Tots som diferents i ens sentim d’una comunitat. El nacionalisme forma part de nosaltres, i som nacionalistes per acció o per omissió. El xoc però esdevé a partir de les comparacions. El problema del nacionalisme neix quan apareix el sentiment de superioritat, i a Europa ja hem viscut molts episodis d’aquesta prepotència nacional.
Els polítics espanyols utilitzen la paraula “Nacionalistes” per denominar als partits polítics catalans que estan a favor de la independència, d’una manera despectiva, sense caure en l’obvietat que ells també son nacionalistes quan utilitzen aquests arguments o quan els seus militants, diputats i votants surten al carrer cridant “Yo soy español, español, español” , amb un clar sentiment de ser superior al fet de ser català.
Per altra banda, no tracten de nacionalistes a la resta de catalans que no son independentistes, negant així el fet que tot i no ser independentistes, es puguin considerar i sentir com a catalans, i també com a espanyols.
Qualsevol analista objectiu no tindria cap mena de dubte en qualificar com a nacionalisme (espanyol) aquest postulat anti-nacionalista català. I fins i tot podria anar més enllà, considerant el nacionalisme espanyol com un nacionalisme vanagloriós, en el que hi ha potser, cert excés d’orgull, molt identificatiu dels pobles colonialistes.
