Fa uns dies es va produir un enrenou per la publicació d’una entrevista del ministre de Consum, Alberto Garzón, al diari britànic The Guardian. La transcripció de l’entrevista canviava el sentit d’algunes coses i, a més, per manca d’espai, havien tallat algunes frases. Com és habitual, amb una manca d’ètica, impròpia de polítics decents, ha estat criticat per l’oposició i pels seus socis de govern, el partit del president del govern espanyol.
En l’original sembla que el ministre deia que la ramaderia industrial, altament contaminant i mediambientalment insostenible, produeix carn de pitjor qualitat que la ramaderia extensiva. Alguns mitjans espanyols difonien que havia dit que s’exportava carn de qualitat pobre d’animals maltractats. Això, que no ho va dir el ministre, és, per altra banda, absolutament cert. La ramaderia extensiva no té res a veure amb la industrial i, malauradament, predomina la industrial sobre l’extensiva. No crec que mantenir centenars de porcs o de pollastres en un cobert i tancats sigui donar qualitat de vida als animals ni tampoc crec possible que animals amb poca mobilitat i alimentació de qualitat discutible proporcionin carn de qualitat. Per molt que ho diguin els ramaders i ho defensin les administracions, dubto que un animal mantingut en captivitat sigui molt feliç i ens doni els nutrients que aporta un animal en llibertat.
Aquestes afirmacions podran molestar als que es guanyen al vida amb aquest negoci. Forma part de la normalitat que els governs defensin els que practiquen aquesta activitat, però cal pensar que s’aprovaran lleis en defensa del benestar animal que acabaran amb aquesta forma de produir carn. Hi haurà moratòries, però caldrà que els industrials es preparin. Esperem també que s’aprovin lleis que no permetin la importació de carn allà on no es mantinguin determinats estàndards de benestar animal.
A banda del maltractament que pateixen els animals, s’ha de considerar l’impacte ecològic. La carn de vedella és la que més impacte ecològic aparent té. Calcular-ho és complex perquè hem de considerar els equivalents de CO2 produïts per cada kg de carn, l’aigua consumida, la contaminació dels sols, i en aquest càlcul s’han de considerar tant la producció com l’emmagatzematge i el transport.
Els remugants són productors de gran quantitat de gas metà per mitjà dels seu complex sistema digestiu. Els gasos emesos pels remugants són part important dels gasos efecte hivernacle.
A Catalunya coneixem relativament bé el problema que causen els purins de les granges de porcs. Un problema derivat de l’elevada concentració de granges amb milers d’animals en àrees geogràfiques determinades. Cert que s’adopten mesures correctores, però són del tot insuficients.
Sense defensar en aquest espai el vegetarianisme, afirmo que l’alimentació bàsicament carnívora és insostenible. Només es podrà mantenir mentre la gran majoria de la població mundial es mori de gana o estigui desnodrida. Si cada ciutadà del món mengés un pollastre a la setmana caldria matar 364.000 milions de pollastres a l’any. Ja es veu que la cosa no lliga. No hi ha terreny de conreu al món suficient per alimentar animals que després ens menjarem, el rendiment és molt baix.
L’alimentació humana contribueix en gran manera a fer el món insostenible. Podríem parlar llargament dels problemes generats per la generació de carn, molt més encara si entréssim en els efectes sobre la salut. No ho faré.
Sí que convé recordar que prendré ous de gallines lliures d’una granja de la zona, més cars que els ous de gallines maltractades, són molt més econòmics que prendre kiwis o alvocats produïts i importats de llocs ben allunyats.
La sostenibilitat passa per alimentar-se amb productes de proximitat, vegetals o animals. Si són animals, amb la garantia de bon tracte als animals.
L’educació en alimentació sostenible és imprescindible, no és només un problema econòmic, és un problema de supervivència i salut. Malgrat alguns anuncis benintencionats per afavorir els productors locals, les administracions no hi col·laboren adequadament.
