La CUP està obrint nous horitzons i vivint una experiència inaudita fins al moment. Mai abans s’havia presentat a unes eleccions espanyoles, mai abans havia aspirat a obtenir representació al Congrés. De la mateixa manera, no havia hagut d’afrontar una campanya electoral estatal i posicionar-se en aquest tauler tan particular. Les dinàmiques electorals espanyoles són diferents de les autonòmiques i, en termes històrics, mai ha estat un terreny adobat pels sobiranistes i, molt menys, per l’esquerra independentista. Tradicionalment, les preferències dels votants respecte a aquest nivell d’elecció han estat diferents de les que regeixen les normes electorals al Parlament de Catalunya. Per entendre’ns, l’independentisme no ha assolit mai la majoria d’escons que es repeteixen a les quatre circumscripcions catalanes.
La CUP juga fora de casa i haurà d’adaptar la seva estratègia, estil i discurs. La manera d’actuar dels competidors és diferent quan surten a l’arena nacional, i el que demana el públic també. O millor dit, el que demanava. Aquí és on resideix l’oportunitat de la CUP. Per un sector dels votants independentistes ja no val anar a Madrid a fer política a canvi d’unes contrapartides determinades. Ja no val garantir estabilitat governamental i parlamentària a canvi de molles autonòmiques. Per una part de l’independentisme, del qual en desconeixem les dimensions, aquesta pantalla –utilitzant llenguatge processista- ja està passada. En termes metafòrics, part de l’electorat demana portar les barricades de Via Laietana al Congrés dels Diputats.
I és aquí on la CUP pot trobar la clau de l’èxit. Si ens aturem a analitzar el relat que està teixint de cara als comicis del 10 de novembre, observem com es deixa enrere el discurs crític però impregnat d’optimisme i voluntat de modificar la realitat social, política i econòmica catalana, per donar pas a un missatge rupturista, contundent i rebel. Hem passat de l’eslògan Governem-nos a l’Ingovernables. Ras i curt, la CUP no va a Madrid a pactar, sinó a trencar, bloquejar, denunciar, lluitar i defensar els drets i llibertats. De fet, l’eslògan de campanya va acompanyat dels tres conceptes que determinen el discurs electoral i polític de la formació: autodeterminació, amnistia i drets. I no s’inclouen els quatre conceptes típics i claus d’aquesta formació política: feminisme, socialisme, Països Catalans i ecologisme.
Ja hauríem d’estar acostumats al fet que la CUP sigui contundent en el discurs i la construcció del seu missatge, però de cara a les eleccions aquesta duresa es farà més palesa que mai. Ja ho va apuntar Eulàlia Reguant, número 3 per Barcelona, qui va dir que anaven a Madrid a “atabalar la dreta i a estressar l’esquerra”. Però alhora, aniran a pressionar els partits independentistes.
D’una banda, la CUP pretén reduir la capacitat d’influència d’ERC en la formació d’un govern liderat pel PSOE. Els cupaires, a diferència dels republicans, no consideren que Pedro Sánchez sigui el mal menor, sinó que és una peça més dels poders estatals. I amb el règim no s’hi pacta, se’l combat de cara i sense pal·liatius. Aquest és el missatge que pretén traslladar a l’electorat independentista. En especial, volen remarcar que si ERC ja va intentar una vegada que Pedro Sánchez fos President, per què no ho hauria de tornar a fer?
D’altra banda, tenint en compte que aquestes eleccions es disputaran en l’eix nacional, i no en l’esquerra-dreta com als anteriors comicis espanyols, els cupaires saben que tenen una particular frontera de vot amb JxCat. Per aquest motiu, part del discurs de campanya també va dirigit a aquesta formació. I en aquest sentit el frame que pretén construir la CUP és: “JxCat avala la repressió policial”. Vista l’actitud del Conseller d’Interior, Miquel Buch, i de l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant les protestes per la sentència del judici de l’1 d’Octubre. De fet, en el debat electoral del 28 d’octubre a TVE, Mireia Vehí, cap de llista per Barcelona, ja va atacar a Laura Borràs en aquest sentit, a qui l’acusava de ser la representant de Miquel Buch a Madrid. Junts per Catalunya té una mala peça al teler per a aquesta campanya, de la qual la CUP intentarà treure’n rendiment.
Finalment, més enllà d’ERC i JxCat, la CUP també es juga part del seu electorat amb En Comú Podem. I per fer-ho també recorre a l’eix nacional, deixant de banda les seves coincidències i discrepàncies en termes d’esquerra i de polítiques socials. Per aquest motiu, els cupaires pretenen presentar els comuns com un sobiranisme tou que pot renunciar al dret a l’autodeterminació en qualsevol moment: “la seva prioritat és la política espanyola, en cap cas l’autodeterminació catalana”.
En resum, la CUP té una oportunitat d’or per fer uns bons resultats electorals, i les tendències de les enquestes així ho pronostiquen. Sembla que els cupaires tindran prou suport electoral per anar a la gola del llop a sacsejar el règim, denunciar la repressió viscuda a Catalunya i evidenciar la manca de drets i llibertats. Mireia Vehí així ho ha anunciat, “anirem a Madrid a hackejar el Règim i estendre la rebel·lia”. Que comenci el partit!
