Fa un temps, gener de 2017, vaig escriure l’article sobre la cúrcuma, Us convido a prendre curri, que no va tenir gaires lectures. Crec que tenia interès, però no va arribar a massa lectors. Parlava de la cúrcuma i el seu component principal, la curcumina. Allà comentava, per sobre, algunes de les propietats atribuïdes a la curcumina. Han passat set anys i s’han escrit més coses sobre aquesta substància. Avui, em proposo recuperar algunes de les principals característiques d’aquesta substància i suggerir una hipòtesi per explicar algunes contradiccions que apareixen sobre ella a la literatura científica i pseudocientífica.
En primer lloc, recordar que la cúrcuma és una planta rizomatosa (curcuma longa), és a dir, té rizomes. Els rizomes són tiges subterrànies. Aquests rizomes triturats proporcionen unes pólvores grogues. Aquestes pólvores és la cúrcuma que trobem a les botigues i que podem fer servir com a espècia o additiu.
El component principal de la cúrcuma és la curcumina, però n’hi ha d’altres. Es tracta d’un polifenol insoluble en aigua. Hi ha estudis que demostren que la curcumina té activitats antibacterianes, antiinflamatòries, hipoglucemiants, antioxidants, cicatritzants i antimicrobianes. Molts dels resultats obtinguts són contradictoris. Alguns demostren un efecte positiu i altres no.
Hi ha diverses línies de recerca. N’hi ha per estudiar l’aplicació per guarir o pal·liar la proteïnúria en la malaltia renal crònica, el càncer de mama, el mieloma múltiple, la depressió, el càncer de pulmó de cèl·lules no petites (NSCLC), la mucositis derivada de la quimioteràpia, el càncer de recte, el càncer de pròstata, la migranya, l’esquizofrènia crònica i el deteriorament cognitiu lleu.
La cúrcuma funciona? La realitat és que en models experimentals sí. Quan s’incuben cèl·lules en presència de curcumina, es veuen resultats positius. Tanmateix, quan la cúrcuma es vol fer servir en individus, hi ha pocs resultats que s’hi puguin considerar. N’hi ha molts que conclouen: “podria ser”. Resultats contradictoris. Sí que hi ha una certa insistència a dir que actua com un antiinflamatori de tot l’organisme, és a dir, reduiria la inflamació subcrònica inherent a moltes malalties cròniques.
El principal problema rau en la baixa biodisponibilitat a causa de la mala absorció, el metabolisme ràpid i l’eliminació sistèmica gairebé immediata. Diverses línies de recerca aplicada estudien mètodes per fer que la curcumina estigui biodisponible, és a dir que penetri a l’interior de l’organisme. S’han fet servir nanopartícules i liposomes. De totes maneres, eliminació de la curcumina és ràpida.
Què podria explicar aquests resultats contradictoris. Com intentava explicar fa uns dies a l’article No és la sang dolça, algunes substàncies que tenen efecte positiu sobre la salut “no són gairebé biodisponibles, l’intestí no les absorbeix de manera significativa. L’acció positiva es deu al fet que la substància bioactiva no absorbible modifica la composició de la microbiota o a que la microbiota la transforma en altres substàncies que sí que poden passar la barrera intestinal”.
Per altra banda, algun investigador suggereix que podrien col·laborar altres substàncies de la cúrcuma, més fàcilment assimilables.
La meva opinió és que en moltes persones funciona, hi ha dades positives, però no podem treure una conclusió general, perquè encara no sabem com. Si ho sabéssim, podríem “fabricar” complements saludables.
Val a dir que jo en prenc. És una decisió pseudocientífica, ja que no hi ha prou evidències experimentals que demostrin el benefici, però potser la meva microbiota…
