Bona victòria, a banda de ben guanyada, amb eufòria a la grada i bones sensacions a la gespa. I que diguin el que toca als que els toca dir el que toca (“ara cal pensar en el proper partit, el proper rival és el Vate, bla, bla,bla…”), però tot el Camp ahir era un clam pensant que el proper, Vates a part, el proper partit important era el que els jugarem a Chamartín a uns paios que de moment van com uns trons, i que vist els que hem vist avui, ja els caldrà que es calcin i que es mirin una bona colla de vídeos, i que es pensin ben repensat quin partit fer-nos, que l’ase em fum si ens l’endevinen. Feina els dono.
Així passa que un 5 a 0 avui alimenta més pel que podrà ser, que pel que ha estat. Així s’esdevé que un partit d’aquells que passaria directament al sac dels números, sense més valor que l’estadístic, un partidet agradable a benefici de l’inventari dels molts partits que el Barça suma victòria atropellant una defensa d’autocar, que ens ha amenitzat amb gols l’arribada del fred, generós, arraulidor, civilitzat a la ciutat, així s’esdevé que el partidet en qüestió, el d’ahir posem pel cas, passa de la intranscendència a la importància mostrant-nos de nou el lluc de la metàfora: de com la quotidiana, tossuda, a voltes brillant però sovint monòtona feina del dia a dia vol ser ben feta per esdevenir transcendent. I si de passada serveix de far per esclarir les boires dels del rumrum i així estiguin menys pesadets aquesta setmana, bingo.
Una bona manera, i no sigui dit de passada, per a coronar de victòria esportiva l’homenatge que el Club li devia al seu president Josep Suñol i Garriga abans que s’acabés l’any en què es commemora el 75 aniversari de la seva mort violenta, sense judici ni defensa possible al front del Guadarrama l’estiu de 1936. Un personatge a qui no només el club que va presidir li deu reconeixement i memòria i de qui recentment Jordi Badia n’ha fet un magnífic, més que recomanable retrat.
