He llegit sempre els articles de Vicenç Pedret al MD amb interès i sempre treient-ne algun profit. Però el seu darrer article del dia 24 (“Perquè ‘Junts amb mi’ no pot funcionar”) m’ha desconcertat. No vull entrar pas en cap llarga polèmica amb ell. Només vull exposar aquí (amb tot el respecte) alguns punts en els que difereixo completament de les opinions que expressa.
Pedret creu que sota el concepte d’unitat, de “Junts” hi havia (per part de Puigdemont) la idea de “junts sota el meu comandament” o “a les meves ordres”, i que un concepte així “prostitueix el concepte d’unitat i el converteix en dictatorial”. Ja abans parla de que el concepte anterior de “Junts pel Sí” al voltant d’Artur Mas “intentava fagotitzar el lideratge neixent de Junqueras”.
Bé… Hom també podria dir que la negativa d’altres partits a coordinar estretament les seves accions amb Junts podria considerar-se com un intent de “fagocitar” el lideratge de Puigdemont. Però primer potser que aclarim quina relació hi ha entre un lideratge i una imposició dictatorial (encara que tots l’hauríem de tenir ben clar, oi? Perquè no és el mateix un Churchill que un Putin, un Adenauer que un Tito…
A tot arreu i en tots els temps, un partit fort ha tingut un lideratge fort. Cada un dels dos factors condiciona l’altre, com vasos comunicants. Ho veiem per exemple en el cas d’ERC i Oriol Junqueras. És igual que sigui la presó o a fora, ningú no li discuteix el lideratge i l’aplica (no és pas cap secret) amb mà de ferro. A ERC no passa res sense el seu vist i plau. El converteix això en dictador? És clar que no. És una autoritat basada en en una gran talla intel·lectual i en fortes conviccions que el converteixen en un far pels altres membres del partit. Però tot això no vol dir pas que un líder així sigui infal·lible. Com tot humà també pot equivocar-se. I al meu molt modest parer Junqueras s’equivocà al decidir-se per la presó enlloc de l’exili, i torna a equivocar-se preconitzant una “via ampla” per incloure gent que no en té cap intenció, i a través d’un diàleg que per part dels altres només és una pastanaga que mai arriba a frec de dents.
I què passa amb Puigdemont? La “defenestració” de Mas, perpetrada per la CUP el va portar a la presidéncia de la Generalitat, un pas fet per un sentit de responsabilitat i de país que li ha portat fruits ben amargs. A diferència d’altres polítics de fites molt ambicioses, Puigdemont ha deixat sempre clar (encara que molts no s’ho creguin, perquè ells no pensarien mai així) que ell només seguirà en el seu lloc (això ara vol dir davant de Junts i del Consell per la República) fins el dia que s’aconsegueixi la fita de la independència (de jure i de facto). I crec que ho farà amb un gran sospir d’alleujament perquè son massa els cops i els desenganys que ha hagut de viure en aquests anys i que a altres amb menys sentit de responsabilitat ja l’haurien fet plegar
Recordem també que Puigdemont en una ocasió d’unes eleccions anteriors (perdoneu que jo no recordi quines) va demanar fer una llista conjunta del seu partit (llavors em sembla que encara era el PdeCat) amb ERC i oferint el primer lloc de llista a en Junqueras, mentre ell es conformaria amb el tercer o quart lloc. Una oferta ben poc dictatorial.
La idea de l’actual JxCat, no és pas exclusiva sinó plenament integradora i si les circumstàncies fossin unes altres i ho haguessin permès no es pot pas descartar que els membres haguessin elegit Junqueras com a president. Però amb Junqueras (recordem que per pròpia decisió) apartat d’un possible paper públic directe, la poma amarga (i ho és molt) ha quedat a les mans de Puigdemont. Amb la humilitat de reconèixer els errors fets (cosa que altzres ni han fet ni fan), s’ha guanyat el respecte de la gent i Perpinyá va demostrar prou que el poble l’accepta i l’estima com a lider. I per això els polítics que el segueixen (siguin quines puguin ser les ambicions personals de cadascú) el porten davant com una bandera, no pas perquè ell faci cap “ordeno y mando”.
I em meravello quan Pedret diu que el PdeCat ha fet bé a “plantar cara a aquest concepte equívoc i populista ‘d’unitat amb mi’, al ‘puigdemontisme’ “, i que l’electorat canviarà de parer “quan es pari a mirar de veritat els interessos del pais, es deixi de ‘relats’ i torni a la avorrida però necessária política del nostre pa de cada dia…” No em ficaré pas aquí a criticar l’actitud del PdeCat (que ja veiem on l’ha portat). Però voldria fer avinent a l’admirat i respectat Pedret que potser aquestes frases seves també es poden interpretar de manera diferent. És a dir que els electors canviin certament de parer quan “es deixin de relats” com la via ampla i el diàleg amb el mur madrileny, i comprengui que “l’avorrida política del dia a dia” només portarà endavant el país si es desprén de l’obediència forçada a les aribtrarietats espanyoles. I això, de moment i fins que algú pugui demostrar el contrari, passa pel denigrat “puigdemontisme” i no per un “’assenyat” diàleg que no arriba ni a fum d’encenalls.
Tant de bo el nou govern de la Generalitat que ara es formi doni solució a moltes diferéncies que fins ara han posat pedres al camí, i hi hagi, si no una unitat, almenys un consens que ens faci anar endavan a tots.
