Els recents casos de corrupció, el malestar que provoquen amb l’actual funcionament de la política i la conseqüent recerca de solucions totals han portat la reivindicació de les llistes obertes al centre del debat mediàtic. Aquestes passen avui en dia per ser el millor mètode per lluitar contra la corrupció, però aquesta és només una defensa precipitada, falaç, ad hoc i circumstancial, celebrada perquè sembla que tota excusa és bona per defensar una causa noble. La defensa habitual és que el sistema de llistes obertes promou l’excel·lència, i es basa en els supòsits, certs però insuficients, que l’excel·lència és millor que la mediocritat i que el sistema de llistes tancades no garanteix que la primera imperi sobre la segona. Aquests supòsits són manifestament insuficients per explicar per què en un sistema de llistes obertes l’excel·lència seria millor valorada que la mediocritat. Es creu que els electors estàn més capacitats per reconèixer els millors que no pas els caps de llista, però a tothom que tingui un criteri més o menys clar de qui són els millors en l’escenari actual per força li ha de semblar increïble que la majoria dels votants hagin promocionat la mediocritat. Res fa pensar que en un sistema de llistes obertes els mateixos votants seràn capaços de reconèixer l’excel·lència i donar-hi el seu suport. Comparteixo per tant amb Montilla i Pericles el meu escepticisme respecte de la capacitat de les llistes tancades per fer pujar el nivell dels nostres parlaments, perquè em sembla evident que per sobre del coneixement i la prudència, els homes tendim a admirar qualitats que, com el carisma i la capacitat retòrica, no són necessariament les millors per l’exercici del govern.
“Els elogis pronunciats sobre els altres es toleren només fins el punt que cadascú també creu ser capaç de realitzar alguna de les coses que sent; i a allò que els sobrepassa, per enveja, no hi dónen crèdit”
Pericles. Oració Fúnebre
Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès
