Lucecita, Lucecita! I seguidament, una cançoneta que deia: rararara rararara rararà. Així començava la radionovel·la que escoltava a les vacances d’estiu fa… ja no sé quants anys!
Quan era petita, passava les vacances al poble del meu pare. La meva tieta era la modista i, a les tardes d’estiu, la casa s’omplia de noies que venien, en teoria, per aprendre a cosir, però, crec, que en realitat venien per trobar-se, parlar i escoltar la ràdio perquè, al cap i la fi, a les radionovel·les hi sortien noies de poble, molt bones noies –com elles– i un home ric s’enamorava d’elles.
Lucecita era el nom de la protagonista de la darrera gran radionovel·la que es va emetre, una noia soltera que es va quedar embarassada d’un home ric i casat amb una dona “molt dolenta”, però com al final, l’amor que sempre guanya, derrota als dolents perquè els bons quedin junts per sempre.
Sempre he recordat el comentari que feia la meva àvia: “Sí, sí! Molt bona noia, però és soltera i s’ha quedat embarassada d’un casat!” Ho recordo, perquè en aquell moment no entenia res –Encara no sabia que s’havia de fer per quedar-se embarassada– però tinc a Lucecita com el meu inici de saber que la gent s’enamorava i volia formar una parella.
Les radionovel·les, sempre tenien alguna dosi d’infidelitat i deixaven a entendre que entre un home i una dona hi havia sexe (Òbviament, el sexe només podia ser entre home i dona) però, és com si escriptores com Delia Fiallo, fessin servir el missatge subliminar per mostrar-nos que les bones noies podíem sentir desig i atracció sexual. Les radionovel·les o serials feien reflexionar i fer-nos creure que les noies podien triomfar, això sí, triomfar dins d’uns canons establerts. Però van aconseguir que les noies que anaven a cosir a casa de la meva tieta parlessin de temes com la sexualitat.
Els estereotips d’home i dona, van continuar igual, però canviaven una mica, perquè de vegades, canviar una mica és l’única manera perquè tot continuï igual. Per a moltes persones les radionovel·les eren considerades com massa revolucionàries –de fet, alguns pares no les deixaven escoltar a les filles– quan, en realitat, el que transmetia era que si ets una bona noia et convertiràs en una bona mare i esposa.
Aquest estiu ha triomfat una pel·lícula que fa qüestionar-me si, el que aparenta dir és el que realment vol dir o, també de manera subliminar, vol continuar perpetuant uns rols de gènere que, tot i que sortosament ja no són igual que els de fa anys, encara son rols de gènere.
Potser les coses no canvien tant com pensem i ara que a l’estiu no tinc radionovel·les, la tecnologia ha permès que pugui veure una pel·lícula com Barbie que transmet valors, en teoria molt feministes, però que quan Ken instaura la cultura del patriarcat, les Baribies encara utilitzen la “seducció femenina” per aconseguir destruir-lo. Les Barbies fan creure als Kens que estan enamorades d’ells i els Kens es fan els durs. Quan un Ken canta cançons d’amor a una Barbie, la Barbie es fixa, a propòsit!, amb un altre Ken amb l’objectiu de posar-lo gelós i d’aquesta manera aconseguir que els Kens es barallin entre ells i restablir la Constitució femenina. Vaig sentir-me com si algú em digués: “sigues feminista, però sempre hi haurà maneres de ser d’homes i maneres de ser de dones”
P.D., Lucecita m’agradava i també m’ha agradat Barbie. (no sé si és bo o dolent)
