Tot plegat, res d’extraordinari, si no us ho voleu mirar amb massa perspectiva: una maneta i un hat trick: n’hi hem fet cinc a un Mallorca que ha vingut a mirar-s’ho, tres d’ells del jove rei Lleó. Donant-li el dret no escrit (hi ha res més lícit i coherent que la consuetud?) d’endur-se a casa la pilota; aquesta, la vuitena (On les deu tenir? Què en deu fer?).
La gràcia de la cosa, però, no és la relativa habitud de resultat ni la realització màgica del nostre astre de capçalera. La gràcia aquest cop ha estat d’oportuntat, i per com de rotunda ha estat, per la via dels fets inapel·lables, la resposta al tatam de crisi iniciat per la caverna, interessat, no cal dir-ho, i el que és pitjor de tot: que encara troba eco en aquestes ànimes tan nostrades, tristes enfosquides pels anys de por i de plom, de raccionament d’alegries, avesades a l’agredolç del conformisme, que no s’han adonat que el temps els ha fet grans, molt grans, que en Croif no va passar en va, que la Masia no és un lloc sino una idea, que l’estructura es deu a la funció i no a l’inrevés, que el noi de Santpedor és un artista del leitmotiv que fa molts anys que sap que la tàctica és l’art de guanyar batalles i l’estratègia el de guanyar guerres… i que la gràcia, l’art, la xispa que salta i t’enlluerna i et meravella, i t’alegra un vespre de partit que et fum enlaire el pont pot ser, és, aquella inpiració que neix de la transpiració i, sí, és la satisfacció de fer callar totquant mediocre de fet i d’esperit, però també és el calfred de veure el golàs d’Alves, el que feia cinc i arrodonia el nostre número preferit, premi a l’esforç i al valor.
I saludar en Deulofeu a la que serà la nova generació, la dels que no hi eren a la primera final de Wembley, la dels que no van veure la d’Atenes, la dels que ja no arrastraran els nostres horrorosos estigmes, a mig camí entre l’aquest any sí i el ja hi tornem a ser… Salut, segals! feu-nos vells ben aviat!
