Avui és un d’aquests dies en que les lectures de la Paraula afecten d’una manera més explícita a aquells que tenim el deure de predicar-la. Les crítiques que tant el profeta Malaquies com Jesús dirigeixen a les autoritats religioses del seu temps, les hem de tenir molt present.

Essencialment, el que Jesús tira en cara als mestres de la Llei i als fariseus és la seva supèrbia i la seva hipocresia perquè no posaven en pràctica el que ensenyaven. I una cosa encara pitjor: el que ensenyaven feia odiosa la llei de Déu perquè l’hi afegien una colla de preceptes humans que, per a ells, tenien el mateix valor que els manaments de Déu.

¿Què ens està dient aquest evangeli? Doncs, que siguem fidels a la Paraula, que procurem no adulterar-la, ni embolicar-la amb retòriques que amaguin o minvin la força del text evangèlic. El predicador no ha de servir-se de la Paraula, sinó que ha de ser el “servidor humil de la Paraula”. Sense exageracions, ni per un extrem ni per l’altre, i donant sempre a les seves afirmacions el pes que teològicament tenen, no volent presentar com a dogma de fe el que no és més que una opinió teològica més o menys probable, ni volent donar com a doctrina de l’Església el que no és més que l’espiritualitat pròpia d’una escola teològica.

I això no és pas senzill, perquè el poble cristià vol seguretats tant el camp dogmàtic (el de les veritats de la fe), com en el camp moral (el de la praxis cristiana). El que hom vol, generalment, és que es digui si una cosa és blanca o és negre. Però quantes vegades les coses no són ni blanques ni negres, sinó grisenques!

Tot plegat té una incidència especial en la licitud o no licitud dels comportaments ètics o morals: molta persones no volen ni pensar ni decidir en consciència. Volen simplement que se’ls digui què han de fer o què deixar de fer. Això, en èpoques de menys cultura podia ser tal vegada una actitud acceptable, però no pas avui en dia. Recordem unes paraules de Joan Pau II en la seva encíclica L’esplendor de la Veritat:, diu el Papa en l’esmentada encíclica: “la consciència és la norma pròxima de la moralitat personal”. S’entén, és clar, la consciència d’una persona degudament formada, que habitualment busca i practica la virtut, i que escolta la llei divina que és, justament, la norma universal i objectiva de la moralitat.

Hem de tenir en compte que Déu se’ns ha revelat a través del seu Fill. Que, mitjançant la seva Paraula continguda en l’Escriptura, ens ha revelat les línies generals del seu pla de salvació. Les veritats fonamentals que coneixem d’aquesta revelació no són més que petites llums enmig d’aquest gran misteri d’amor que és Déu. Per tant, els que ens considerem creients no podem presentar-nos davant dels que no ho són com si ja ho sabéssim absolutament tot i poguéssim donar respostes clares a tots els interrogants que el món planteja. No podem fer-ho perquè moltes coses que poden tenir relació amb la fe són, simplement, opinables.

Dit d’una altre manera: aquestes veritats fonamentals ens donen suficient llum i suficient seguretat per a viure joiosos amb fe, esperança i amor; però no ens donen la claredat i seguretat total que moltes vegades ens agradaria tenir. Com va dir el CV II: “Hi ha un ordre o jerarquia de veritats de la doctrina catòlica, per raó de llur diferent nexe amb el fonament de la fe cristiana”. En un món més culte com el d’avui, convé que els cristians sapiguem tenir present aquesta jerarquia per fonamentar millor la nostra fe i poder donar sempre raó de la nostra esperança. I, pel mateix motiu, hem de tenir present que una cosa són les veritats fonamentals en sí mateixes, i una altre la manera com es formulen o s’expressen.

Sant Pau, en la carta als cristians de Tessalònica, que hem llegit avui, ens ofereix un bon exemple a imitar amb el seu apostolat generós, exempt d’interessos personals i preocupat només per anunciar amb tota franquesa l’Evangeli, que és font d’una Vida Nova.