El temps litúrgic actual ens convida a llegir l’Advent del Cor, el testament espiritual escrit a la presó pel jesuïta alemany Alfred Delp durant el seu temps de captiveri en una presó de Berlin. El pare Delp va ser torturat, condemnat i executat per conspiració contra el nazisme el dia 2 de febrer de 1945. Tot esperant el judici, tal dia com avui, dia de la Immaculada de 1944, des de la presó, Delp professava en secret els seus darrers vots com a jesuïta. Amb la signatura sentenciava la seva fi, ja que la Gestapo li havia promès salvar la vida a canvi de penjar els hàbits. L’endemà, va escriure: «Per fi he signat el meu final. Les meves cadenes externes s’han quedat sense sentit perquè Déu m’ha trobat digne de portar les vincula amoris (les cadenes d’amor)». Mentrestant, els seus escrits s’esmunyien de la presó de Berlín i eren llegits en el sermó dominical a la seva parròquia de Bogenhausen, al Nord-Est de Munic.
A Delp no l’han beatificat, diuen, perquè els jesuïtes es quedaren sense diners després d’assumir les costoses despeses de la causa de canonització d’un altre resistent al nazisme, el P. Rupert Mayer. A Espanya, en canvi, beatificarem centenars de religiosos que van morir durant els anys 1934 i 36-39 per una altra persecució; en aquest cas, comesa sota un règim suposadament democràtic i lliure. En el cas espanyol, els elements objectius del martiri són clars per la majoria, ja que la persecució era manifesta i no hi havia escapatòria, tret de les actuacions a nivell particular per salvar-los la vida: milers de religiosos espanyols foren sacrificats per la seva única condició de sacerdots, monjos o frares. En el cas de Delp, però, el martiri ja no és tant evident, ja que hi entren consideracions polítiques. Hitler no deportava sacerdots pel fet de ser sacerdots, sinó per ser opositors al règim. I un procés de canonització per causa de virtuts és sempre molt més laboriós. Però els feligresos de Bogenhausen no necessiten la beatificació canònica per tenir clar que Delp és un màrtir cristià, alhora que patriòtic. I com a testimoni d’això són els carrers i escoles dedicats, plaques i els monuments, fins i tot a dins mateix de les esglésies, que el recorden.
Al català Manuel Carrasco i Formiguera li passa tres quarts del mateix. A ambdós els executaren després d’oferir-los salvar la vida: els nazis perdonaven a Delp si abandonava els hàbits; a Carrasco li commutaven la pena si abjurava del seu catalanisme. Ambdós preferiren donar la vida. I en tots dos casos, destriar la condició cristiana del compromís polític que es deriva de la resistència a un règim totalitari i vulnerador dels drets humans més elementals és molt difícil. I en una Alemanya nazi en plena guerra, al temor a la repressió s’hi afegia al fet que enfrontar-se al règim fos fàcilment considerat com a sospitós de traïció a la Nació. Quelcom que la societat del moment podia no entendre. Com tampoc es podia entendre, en l’Espanya del nacionalcatolicisme, que algú pogués defensar la sobirania de Catalunya. Delp va morir perquè el seu compromís cristià l’obligava a no ser indiferent davant del règim totalitari. Carrasco va morir perquè tenia el convenciment que la salvació de la República no passava per una dictadura militar, però també perquè una persecució religiosa l’amenaçà amb fugir del país. Si Carrasco no hagués sigut cristià, no hauria entrat a Unió i, per tant, no hauria hagut de fugir de Catalunya. Si Carrasco no hagués estat independentista fins al final, els franquistes no l’haurien afusellat. Però l’activista, el nacionalista i el cristià són la mateixa persona. Només cal recordar que Carrasco va morir exclamant «Jesús, Jesús!» després del «Visca Catalunya Lliure!».
L’exemple dels màrtirs —martyr, en grec, significa ‘testimoni’—, ens conviden a no ser indiferents amb els problemes del món d’avui: la injustícia, la pobresa, la corrupció, la destrucció del medi ambient o la opressió nacional en són alguns exemples. I avui, com abans, tampoc són temps fàcils pel discerniment necessari pel compromís polític. Instal·lats com estem en la crítica sovint des de l’altra banda de la trinxera, sense implicació directa, i sense adorar-nos que el sistema s’ha blindat contra la cridòria, no ens adonem que el sistema només es venç, o es transforma, des de dins. I altra vegada, el testimoniatge cristià (i polític) torna a ser més vigent i necessari que mai.
