El passat dissabte dia 8 de desembre el catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, el Sr. Francesc de Carreras, en una de les seves crítiques habituals al comportament del catalanisme, sentenciava: “los nacionalistas siempre dicen que o eres español o catalán, decídete por unos u otros: nunca puedes ser, por lo visto, un simple ser humano, sin adjetivos.” Aquesta proposició porta per contingut una idea fonamental dins la nostra societat, estesa arreu i especialment habitual entre els crítics esquerrans de tot moviment que defensi l’arrelament a la comunitat. És una idea que sembla molt correcta, molt adequada, molt respectuosa amb la realitat de les coses i de les persones. D’entrada sembla que és una idea que només podria ser qüestionada per aquesta colla de conservadors aferrats a les tradicions i a la comunitat que són enemics de l’esperit crític heretat de la Il·lustració. Tot això, apreciats lectors, és una lectura molt esbiaixada d’una idea que, de fet, és altament qüestionable i no precisament en termes tradicionalistes de barretina carlina.
La idea d’un “simple ésser humà, sense adjectius” és una idea que podem associar a la Il·lustració, aquell moviment intel·lectual del s. XVIII que havia de portar la humanitat a la maduresa, emancipant-la de les tradicions dogmàtiques. Aquest moviment és d’una riquesa i èxit manifests, com ho mostren aspectes de les doctrines que van des d’Immanuel Kant i John Locke fins al propi John Rawls. Però com en tot en aquesta vida en l’excés (com en el defecte) hi trobem el vici. Quan aquesta idea emancipadora és portada a l’extrem, el resultat és un mal enteniment de la persona i les comunitats en les quals es desenvolupa. Les persones trobem el sentit del què som i del què apreciem i ens motiva, també algunes pautes per encarar el món, en el sí de les tradicions i comunitats en les quals ens formem. Els vincles amb la nostra comunitat, sigui el país, la família, la congregació religiosa, el barri, l’entorn laboral o el club esportiu (…) juguen un paper fonamental per entendre el nostre món, un paper que la Il·lustració inflada no admet ni hi dóna lloc. Naturalment que som capaços de ser crítics amb aquests arrelaments i podem aconseguir una certa distància respecte els mateixos, però mai per esdevenir “éssers humans sense adjectius”. Sempre ens trobem vinculats a tradicions, marcs de pensament i relacions comunitàries que ens defineixen, que ens donen una narració vital amb sentit i expliquen les nostres aspiracions personals i polítiques. Facin una anàlisi de la seva persona i les seves pròpies fidelitats i veuran a què em refereixo.
Aquesta idea de l’ésser humà sense adjectius entén l’ésser humà com a “ésser que escull”, sense atendre ni a allò que no escollim i que igualment sentim com a molt propi, ni a la importància d’un fet que era obvi en altres èpoques: més enllà del fet d’escollir, cal veure què escollim i si és bo o no ho és. Recuperar aquestes preguntes és recuperar un pensament més ric i atent a les persones, contràriament al que insinuen els defensors de l’ésser humà sense adjectius. El fet de ser català em defineix i explica algunes de les meves fidelitats i aspiracions com a persona. No les explica totes però sí que juga un paper important a l’hora de sentir-me disposat als costos d’una comunitat de benestar, o a valorar el català o la història de Catalunya com a quelcom que cal preservar. I tot plegat no ens aboca a cap essencialisme, que quedi clar, ni és en cap cas contradictori amb el respecte per altres éssers humans, no com a éssers sense adjectius, sinó precisament com a éssers carregats d’adjectius que els enriqueixen. El reconeixement dels lligams comunitaris augmenta la dificultat, certament, però també la riquesa de la nostra política, i ens ajuda a l’enteniment del què hi ha veritablement en joc dins la mateixa. El simplisme anticomunitari no podrà entendre mai aquests aspectes decisius per a les persones i ens aboca permanentment a una ètica i una política empobrides. Així doncs, estiguem ben atents als suposats paladins de la neutralitat perquè la seva és una filosofia que atempta permanentment contra una comunitat sense eines legals de qualitat per defensar-se.
PS: Per argumentacions sobre la qüestió de molta més qualitat vegin les obres d’autors com Hans-Georg Gadamer, Michael Sandel, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre i Charles Taylor, entre d’altres.
@jordifeixas
