És bo haver passat per sobre dels brasilers perquè ens quedarà bé la frase: el Barça de Messi d’ara és a la història del futbol el que va ser el Santos de Pelé. Fora d’això, i pel que fa al futbol: el que vam veure al Bernabéu l’altre dia però sense aquell punt de mala llet que trobes a faltar, el valor afegit, el punt d’honor del símbol, aquella gràcia que només guanyar al Madrid té… i que el futbol pels volts del migdia entorpeix altres quefers, avui un de molt seriós, que al meu poble el Patge recollia cartes i passava a net el llibre de la conducta. Però tot s’ha pogut fer, que òbviament els patges de Ses Majestats són d’un blaugrana que a mi m’esparveraria si fos perico de donar-los cap carta.
Deien que si el Neymar, i ens el volien fer passar per Messi, segurament algú que en vol cobrar el que diguin que val més que el que valgui, ajudant-se de fer brotar el bolet en pauses de seleccions, com si ja no fóssim prou granadets… doncs mirin, no; a casa deu portar tot el que guanya i segur que és un atxa, però un que no veu massa futbol internacional però mira de fixar-s’hi, l’ha vist més Cristiano que Messi, i que em perdoni, que potser m’he deixat endur per la mania que em provoquen aquesta gent que componen la figura com si fossin toreros davant del mirall. Deien en Neymar, però una de les gràcies ha estat no deixar que el tal Ganso passés de fer l’ídem, i dispensin-me l’acudit fàcil.
La resta, ja la saben: el Barça és el millor. Per concepte, per cohesió, per fidelitat a un model que com ens explicava Mestre Besa l’altre dia en impagable entrevista amb el nostre Director, passa perquè Guardiola hagi donat mètode a la idea de Cruyff, i una colla d’artistes hagin sabut posar les seves habilitats tàctiques al servei d’una idea estratègica. D’un relat. No sempre es guanya, cal dir-ho. Però essent els millors, gairebé. Ja veuen: del món mundial!.
