Vázquez Montalbán va escriure que el Barça era l’exèrcit desarmat d’un país vençut. Anys més tard, Jimmy Burns Marañón va titular el seu llibre sobre la història del club, “A people’s passion”. Sobre tots dos planava l’expressió que havia utilitzat per primera vegada el president Narcís de Carreras a la seva presa de possessió com a nou mandatari barcelonista: El Barça és més que un club. I ahir, amb l’exhibició inequívocament independentista que es va viure al Camp Nou, la gent blaugrana va afegir un nou episodi a la seva relació estretíssima amb la història del país. Des de la seva fundació l’any 1899 en la figura d’un suís establert a Barcelona que parlava català i simpatitzava amb el catalanisme, Joan Gamper, passant pel tancament de Les Corts durant la Dictadura de Primo de Rivera, el compromís republicà del president Josep Suñol i Garriga, afusellat pels franquistes, les dificultats de la postguerra, l’expressió de catalanitat a la Transició, la rebuda al President Tarradellas a l’Estadi, fins al descomplexament catalanista, primer de Joan Laporta i després de Pep Guardiola.
Ho va dir Xavi Hernàndez, capità en absència de Carles Puyol, amb la discreció i el tacte habitual (sembla com si després del Cas Oleguer, avui desaparegut del món futbolístic els jugadors barcelonistes tinguessin fòbia a qualsevol comentari fora de l’extrem políticament correcte): “Nosaltres representem el Barça. El Barça representa Catalunya i estarem amb el que els catalans vulguin”. I ahir els catalans, els catalans que van omplir el Camp Nou, van onejar estelades com mai havien vist els habituals al Colisseu de Travessera de les Corts i van corejar el lema “I-inde-independèn-cia” com mai s’havia sentit a Arístides Maillol s/n (Molt més que en qualsevol dels partits de la selecció catalana). Per tant, també des de l’afició a l’esport s’ha mostrat clarament quin és l’anhel i la il·lusió majoritària del país. Almenys del país que surt de casa, que es mou, que s’il·lusiona i que és capaç de pensar en col·lectiu i en positiu quan es troba amb d’altres membres d’aquest país en moviment, il·lusionat, col·lectiu i positiu, més enllà de les majories silencioses a les que apel·la, com a bona aprenent d’argumentari antidemocràtic, la Sra. Sánchez Camacho.
Es parlarà de no polititzar l’esport. Se’ns dirà que estàvem manipulats per la Junta – aquesta mateixa junta que sovint s’ha titllat de tèbia nacionalment – en commilitància amb Artur Mas. Es voldrà ressaltar el resultat d’empat de falsa concòrdia per no parlar del que es va viure, però els que hi eren i ho van viure, saben que ahir, altra vegada, es va viure un moment únic al Camp Nou. Un moment en que, de nou, el Barça va representar el país i va estar en harmonia amb el sentir del poble. De nou, va ser més que un club.
