Moltes línies s’han escrit sobre com el món d’internet és ingovernable. Perquè al món físic és més o menys fàcil descobrir qui està al darrere de segons quins moviments. Permeteu-me que anomene dues excepcions, a hores d’ara no sabem encara qui es M. Rajoy ni qui està darrere de Tsunami Democràtic, capaços de muntar un escenari en meitat de l’AP7. I amb la segona qüestió el govern està intranquil… Tant que tenim decret a la vista.
Fins ara, s’ha legislat per tal de solucionar problemes que sorgien de relacions personals, comercials i comissió de delictes que aprofitaven la xarxa global i del poc coneixement que tenim d’aquest món d’uns i zeros. Sempre amb problemes per trobar a qui estava darrere de la IP, per detenir-lo i per jutjar-lo.
Però ara que el major damnificat és l’Estat la cosa canvia. Quan el poble s’uneix i usa totes les ferramentes al seu abast per disposar-lo contra un estat a aquest ja no li fa gràcia i usa tot els seus poders per canviar la partida.
En l’estat espanyol hi ha dues maneres de fer lleis, la primera és mitjançant les corts generals (Congrés i Senat), que són qui tenen el poder legislatiu i la segona és via reial decret, fet pel govern en una sèrie especifica de casos i sota la vigilància posterior del Congrés/Senat, però que no és tan ferotge com la primera opció. Aquesta és l’opció triada pel govern en funcions per legislar sobre l’ús de les tecnologies, mitjançant el Reial Decret 14/2019. La llei mordassa augmentada.
Fins ara, el govern podia intervenir les xarxes i tallar comunicacions electròniques sense autorització judicial per motius de seguretat pública, en defensa de la vida humana o per emergències (pensem en una pàgina que promoga l’anorèxia o el nazisme). Però amb aquest decret s’amplien els supòsits i s’inclouen motius d’ordre públic. A més modifiquen altres lleis per permetre el tancament de ‘qualsevol infraestructura, recurs associats o nivell de xarxa’, és a dir, va més enllà del tancament de dominis.
Tot açò suposa que quan el govern considere que hi ha un desordre públic pot tancar una web sense més, a qualsevol nivell. Una limitació als nostres drets fonamentals reconeguts a la constitució espanyola d’acord amb els desordres públics. I tenint en compte que es fa un ús abstracte de termes com ‘ordre públic’, ‘seguretat publica’ o ‘seguretat nacional’ que no estableix qui decidirà que és ordre i que és desordre. I encara que aquesta normativa s’ha realitzat pensant en el cas català, és evident que es podrà aplicar a tots aquells supòsits que el govern decidisca. Aquest govern o un altre, que interprete com més li agrade aquests termes. Pot passar que el govern considere desordre públic un moviment feminista per internet i tallar els webs relacionats? Sí.
Amb tot açò, que ja ens deixa veure com l’aplicació d’aquesta norma serà complicada, ens queda parlar de l’instrument usat per a formalitzar-la. El decret-llei, usat per a casos d”extraordinària i urgent necessitat’ que va ser convalidat per la comissió permanent en ser un moment en què no hi ha un govern com a tal.
Que ens queda ara? Doncs un recurs d’inconstitucionalitat perquè siga el Tribunal Constitucional el que considere si es lesionen els nostres drets fonamentals amb aquesta normativa tant amplia i com ha de ser aplicada segons el criteri judicial. Però tot i això aquest és el nou camp de batalla en el que haurem de lluitar amb totes les nostres forces. És el que ens ha permés conéixer altres moviments arreu del món, l’últim exemple la viralització de la performance ‘un violador en tu camino‘, posar-nos en contacte i ajudar als moviments locals a reorganitzar-se, perquè la unió fa la força. I això no interessa sinó és per consumir capitalistament durant el Black friday.
