A la ‘Confessió de l’autor’ que encapçala Incerta Glòria, Joan Sales ens diu que hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d’un somni i que aleshores, de sobte, ens ataca una certesa: hem deixat de ser joves. Un Déu més considerat hauria fet coincidir aquest moment amb la primera declaració de la renta o amb el dia en què ens trobem amb cara de baboies mirant un nadó al carrer. Però no sembla que fer-se gran respongui a urgències pràctiques ni biològiques o sentimentals. Diria que l’hora de la que ens parla Sales coincideix amb aquell moment en què entenem que morirem. Que ho entenem profundament, vull dir, com només s’entenen les coses que ningú pot ensenyar-nos. No sabria dir perquè uns ho entenen força aviat i uns altres podrien dormir anys al costat d’un cadàver sense fer-se’n càrrec. Però quan integrem que això s’acaba, deixem de passar el temps i comencem a administrar-lo. Sempre que vulguem fer alguna cosa concreta en aquesta vida, s’entén.
Citant Baudelaire, Sales descriu la joventut com els anys d’una tempesta fosca en què, conscientment o no, busquem una glòria que no sabríem definir. Sembla que créixer seria, doncs, procurar que com a mínim un aspecte o altre de la nostra vida tendeixi a calmar-se. I afinar una mica aquesta glòria deixant de preguntar-nos histèricament qui som i què volem fer per passar-ho a respondre, encara que òbviament després ens surti o no ens surti bé.
Però a més d’esclarir tempestes i de començar a administrar-nos el temps quan hem entès que no som eterns, aquí a Catalunya fer-se gran en segons quins àmbits vol dir entrar en una sistema de repartició de poder que contrafà els caràcters ajustant-los als tempos dels partits i que a molts no ens satisfà. I si no ens satisfà no és perquè haguem oblidat com a nens malcriats que les quotes de partit són un eina política força més relaxant que cosir-se a trets a les trinxeres, sinó perquè aquestes quotes, que al seu moment devien garantir el clima de pau que va intentar assentar-se amb la transició, perpetuen avui una situació que als meus ulls és indigna i que m’aventuro a dir que també ho seria pels que patir l’exili o les trinxeres. Si tinguéssim una mica de memòria i de vergonya tindríem present que els mateixos Sales o Capdevila no van fer la guerra perquè nosaltres pactem quin tant per cent d’espoli estem disposat a suportar.
Al 1922, Carles Cardó –que per cert era col·laborador de El matí– va publicar a La Publicitat ‘Els impacients’, un article en què es posava al costat dels joves catalanistes insensats a qui la Lliga acusava de posar en perill la seva activitat política. Una activitat que, segons deien els del partit, mirava d’afavorir progressivament els interessos de Catalunya alhora que garantia l’ordre al carrer. Entre aquells joves amb pressa hi havia Carrasco i Formiguera, que en menys d’un any acabaria a la presó pels coneguts fets de l’Estevet mentre la Lliga es mirava tota sorpresa com aquells que havien de posar ordre es dedicaven a desmantellar l’obra de la Mancomunitat. Òbviament avui no hi ha anarquistes ni Primos de Rivera però qui té el poder encara acusa als ‘impacients’ d’entorpir la seva activitat política. I ho fa sense comptar que sobre aquesta activitat ens arriben missatges molt contradictoris i sense comptar que alguns viuen amb el cinturó estret i fan política de les formes més quixotesques quan surten de les respectives feines mentre uns altres viuen força bé dels partits o de fer-ne d’altaveu. En aquest sentit, fer-se gran a Catalunya tampoc té edat. En trobareu alguns que als vint anys ja han entès com funciona el que pot arribar a ser un negoci i uns altres que als quaranta anys encara s’estranyen quan reben clatellades perquè han calculat malament.
Personalment fa molts anys que vaig intuir que em moriria, fa només uns mesos que vaig entendre-ho profundament i que vaig començar a administrar-me el temps més seriosament, i pel que fa a encaixar al sistema diríem que vaig fent progressos. Adonar-se que sempre vivim entre relacions de poder, unes explícites i depriments i unes altres subtils i posem-hi entendridores, és fàcil. Però triar què volem dominar i a què ens volem sotmetre per créixer sense trair-nos ja costa més. Jo prefereixo no concretar massa què espero de la meva vida per no decebre’m però en tot cas celebro i agraeixo molt que a la gent de El matí us sembli que promet. Moltes gràcies a tots, doncs, però en especial moltes gràcies al Joan Safont, a qui admiro entre altres motius perquè l’he vist lluitar per una vida que alguns, que encara no deuen haver-se despertat del somni del que ens parlava Joan Sales, dilapiden de manera absurda.
