[Els jugadors de whist · Vicenç Pagès Jordà. Empúries]
A la seva última novel·la, ‘Dies de frontera’ (Proa 2014), Vicenç Pagès juga a la pynchoniana manera amb la idea de la frontera explorant el no lloc que representa La Jonquera, la frontera que a l’autor (Figueres, 1963) li queda més a mà. Els personatges de la novel·la se senten desubicats i el diàleg amb l’espai és un intent de mirar de trobar-se en un moment de la vida en que les fronteres no són gens clares. Aquesta desubicació no és només espacial sinó temporal (són joves de gairebé quaranta anys que se n’adonen que ja no són joves i etcètera), i ja s’inaugurava a l’anterior novel·la de Pagès; ‘Els jugadors de whist’ (Empúries, 2009).
El ‘whist’ és un joc macabre, inventat per tres nens durant les vacances de 1977, que marcarà un punt d’inflexió en la vida de Jordi Recasens, un dels nens que trenta anys després es troba descol·locat i decebut amb una vida que no té res a veure amb la que havia volgut anys enrere. Casat i amb una filla, el desgast matrimonial l’ha empès, lentament però implacable, a anar-se mudant al garatge de casa seva, allunyat de la seva dona i amb una arma molt perillosa: un ordinador amb connexió a Internet. Aquest garatge, el seu oasi, és un intent infantiloide de congelar el temps per tractar d’evitar mirar el passat amb tant de ressentiment. “Quan estava sol, admetia que el que no suportava de dormir junts era tancar el llum de la tauleta i, al cap d’uns segons, sentir els sorollets que emetia aquella dona que un dia s’havia dit Blondie“. En Jordi va conèixer la Blondie una nit de l’any 1984 i se’n va enamorar a l’instant, però al cap d’uns anys es troba atrapat en un matrimoni absurd i amb massa ganes de voler seguir sent jove. Per no amargar-se, en Jordi combina la seva feina (Foto Recasens – Casaments i Batejos) amb aficions com ara la confecció d’un arxiu de pel·lícules que tracten sobre l’adulteri o l’obsessió per les pàgines de les amigues de la seva filla: “Igual que el d’aquella Baronessa dels Champs Elysées, el lema dels fotologs podria haver estat “Non titubans”: la vida era meravellosa o horrible, sense terme mig […] El Jordi seguia els fotologs com els ciutadans dels països comunistes escoltaven Radio Liberty: intuïen que era fals però, què carai, somiar no fa mal a ningú”.
L’any 2007, trenta anys després dels fets del ‘whist’, en Jordi ha de patir el casament de la seva única filla amb un ‘pelao’ que treballa conduint una miniretroexcavadora: “Eren manies d’en Jordi o aquella feina tenia un simbolisme sexual obvi?”. El casament se’ns relata minuciosament hora a hora i és un desplegament de tots els tòpics del típic casori en un masia rehabilitada: l’aperitiu pretensiós, els plats entrant amb bengales aplaudits pels convidats, el pastís de metre i mig i la decadència que comença amb el vals i acaba amb la conga. Una de les virtuts de Pagès és el seu control dels tòpics. Quan l’autor sap que s’està passant, per cursi o per pel·lículero, el narrador directament ens ho fa saber. Així tota la novel·la és un entramat de referències (pel·lícules, llibres, sèries) que tenen la gràcia de ser oportunes i no cansar. “Sempre que en Jordi veu un jardí amb un ambient festiu i persones mudades amb la copa de cava a la mà (…) pensa en una reunió de mafiosos, com la del començament d‘El padrí“. Aquest mecanisme aconsegueix el que és una raresa entre les novel·les catalanes: un to que no és ni pedant ni banal. De fet tot el relat té un control del ritme impecable, Pagès munta escenes i diàlegs amb la precisió d’un guionista d’HBO.
L’única manera que té en Jordi Recasens per escapar de l’angoixa que li provoca aquest casament (“aquest toret es pica la meva filla!”) és la seva feina: fa les fotos de l’entranyable esdeveniment. Fent les típiques fotos de grup abans d’entrar a dinar és quan se’ns presenten les veritables protagonistes d’aquesta festa: “Els joves no necessiten assessorament. Les noies vesteixen, es captenen i somriuen amb la professionalitat de les models de passarel·la, amb la deixadesa estudiada de les estrelles del rock o del cinema independent”. Les amigues de la seva filla, les espiades a través de fotolog i MySpace, apareixen per a en Jordi fora de la pantalla:
“- El pare de la núvia! – exclama la Halley, que s’aixeca i li fa dos petonets-. Coneixes totes aquestes ties bones?
Realment, és un bon planter. Totes dues vestit i sandàlies, cabells allisats, kohl als ulls i llavis de color de cirera […] El que no acaba de discernir en Jordi és si són guapes de debò o només són joves […] Parlen d’aquella manera sibilant que és la marca de la high life de Figueres […] Però què és això? Sexe a Nova York?“.
Unes hores més tard, el pare de la núvia ha begut més del compte i a la Halley li agrada molt agradar. La Halley (de nom offline Cristina) és una de les protagonistes del ‘whist’ i l’únic personatge que no acaba de ser versemblant. Nena pija criada en una mansió de Roses, torna boig al Jordi per “la fermesa gairebé infantil de la pell” i per “un culet arremangat dotat del mateix moviment autònom que el nasset de Nicole Kidman a Embruixada“. Però la nena no només està boníssima – tan que un amic del pare li deixa anar “Hauries de dur el mateix cartell que aquells tràilers gavatxos que transporten barques: Convoi Exceptionnel” – sinó que resulta que té pretensions de gran intel·lectual. La ment perversa del Jordi la descriu així: “Intel·ligent i gamberra, destacava en tot el que emprenia i a l’estiu allargava les nits fins que clarejava. Era una intel·lectual amb roba cenyida, un perill públic que treia matrícules d’honor, una cínica enamoradissa, una nena capriciosa amb força de voluntat, una pija tan sofisticada que odiava les pijes. Podia confondre’s amb una lolita tardana, però s’expressava amb la precisió d’un humbert-humbert precoç”. I evidentment, té molt menys anys que el Jordi, que pateix per moments una transformació arriscada: d’Steve Martin a ‘El pare de la núvia’ a Kevin Spacey a ‘American Beauty’.
Tots aquests elements són només una petita part ‘d’Els jugadors de whist’, que és un desplegament de vides que s’enllacen i se separen de 1977 a 2007. El whist també explica com en una mateixa ciutat hi conviuen universos molt allunyats, des del pijerio figuerenc als pelaos amics de la seva filla, i també se’ns relata la història de la ciutat, el dietari d’un nen mallorquí, fragments de blog que en Jordi troba per internet o la llista dels programes de televisió dels anys 80 als que els protagonistes estaven enganxats. Una novel·la postmoderna, si es vol, però que envellirà bé pel simple motiu que la metaliteratura no li fa perdre la narració. Aquesta és una història que parla dels temes més antics del món: la resistència a acceptar el pas de temps i el que passa quan els desitjos no coincideixen amb la realitat. Tot plegat explicat des del segle XXI i sense tractar el lector d’imbècil. Tampoc passa tan sovint i per tant s’ha de celebrar.
