Encara no havia eixit el sol i a través del finestral tancat només entraven les tímides pampallugues de llum esmorteïda del fanal de gas de la cantonada del carrer Escudellers amb el d’en Carabassa. La Carlota jeia al seu costat dormint plàcidament amb un somriure lleuger als llavis i la respiració tranquil·la i compassada. La seva muller era bonica. La besà tendrament amb cura de no despertar-la i s’alçà. A les palpentes s’engiponà els pantalons i una camisa i es rentà la cara amb l’aigua del rentamans de pisa blanca del moble cantoner. Després sortí de la cambra, recollí el cavallet, el gran quadern d’apunts i la paleta d’olis i se’n pujà descalç cap el terrat.
Va poder instal·lar-se i seure abans del primer raig. Al seu voltant es distingien els terrats del barri del Palau i, cap el nord, els de la Ribera i les dues torres de santa Maria del Mar. Cap a llevant la silueta de la cúpula de la Mercè li assenyalava la direcció de la Barceloneta. Tan sols un crit escadusser del sereno trencà el silenci de l’espera. Finalment començà l’espectacle. La metamorfosi cromàtica de l’albada i el transformisme camaleònic de la natura i els objectes en brillar, empal·lidir, desfigurar-se i colorar-se amb els traspassos de llums del sol naixent no deixaven mai de sorprendre’l. I començà a dibuixar els seus apunts de colors. Era el cinc d’abril de 1850, i en Ramon i la Carlota s’havien casat el dia abans.
En Ramon Martí i Alsina havia nascut el 10 d’agost de 1826 a aquest mateix barri de Barcelona. El seu pare, porter de la Casa de la Ciutat, morí quan tenia 8 anys i la seva mare, filla de Mataró, que aleshores treballava en una petita rebotiga del carrer de la Palla, va confiar la seva educació al doctor Ramon Tenas, padrí del petit. El metge no veia amb simpatia les inclinacions artístiques del seu fillol, que dibuixava ninots d’amagat en els marges dels llibres o en papers desparellats, i en acabar l’escola l’envià a la universitat a cursar el batxillerat de Filosofia. Finalment, però, l’autoritzà d’assistir als cursos vespertins de l’Escola de Llotja, a l’edifici de la Junta de Comerç al Pla de Palau.
L’Escola havia estat fundada el 1775 amb la intenció d’impartir formació en arts aplicades als treballadors d’estampació de la indústria tèxtil, però en pocs anys els seus ensenyaments evolucionaren cap a les Belles Arts. Les classes eren totalment gratuïtes i es facilitava als alumnes el material que havien de menester. En ingressar en Ramon tenia catorze anys i durant quatre compartí les classes amb joves obrers que anaven a aprendre a dibuixar fora de les hores de feina, però els ensenyaments eren massa academicistes i encotillats i el jove artista s’adonà de seguida que allà no trobaria el que cercava.
En acabar, amb divuit anys, pren la resolució de guanyar-se la vida pintant, però necessita calés per a mantenir-se ell i el seu vell padrí, i en Narcís Monturiol, aleshores editor i amic des de l’adolescència, li encarregà algunes traduccions del francès. Tot seguit es llançà a fer retrats per a famílies mataronines acabalades i poc exigents en matèria artística. Fixava el preu d’una unça d’or per cada retrat. No donava l’abast: durant el dia pintava els treballs més delicats, com les cares i les mans, que convenia fer del natural i per apredre’n, i per les nits pintava els vestits i altres guarniments, i feia les traduccions. Però el diumenge era el seu gran dia: a punta d’alba sortia caminant cap a Argentona i el Burriach, pintant les albes de la riera, el blau brillant del mar al matí o el blau serè del vespre, o aquells deliciosos cels amb corrues de núvols de les seves pintures primerenques. Un altre matí el podríem trobar al Vallès, o a Barcelona, a la riera de Sarrià, en un recó de Montjuic o a la platja, pintant les onades que bramen mogudes pel llevant sota un cel gris. I així ens descobrí els secrets amagats dels nostres paisatges, i així aprengué a pintar.
Foren uns anys en què, com va deixar escrit, es considerava “només un pintor d’ofici”, però durant els quals forjà la seva personalitat artística aprenent directament de la realitat, sense apriorismes, posant-se front a front de la natura sense més preocupació que la de pintar-la. I com que els seus dots naturals eren els d’un geni i la seva sensibilitat vibrant com una arpa agitada per la vida mateixa, l’aprenentatge isolat li fou de gran profit. El nostre pintor posseïa una personalitat complexa i un esperit apassionat. El seu deler per la guitarra era tal que, per evitar d’estar tocant-la contínuament, la penjava prop del sostre. Fou una ànima constantment sacsejada per les emocions, que encabí paradoxes i contrastos els quals es projectaren en les seves pintures, en els seus actes i en les seves idees. El context de la seva formació intelectual i artística fou el de l’èpica de la revolució francesa, el triomf de l’universalisme enciclopedista, el positivisme i l’exaltació de la ciència. El seu esperit obert i idealista fou trasbalsat per aquests progressos humans i per les convulsions intel·lectuals i morals que provocava la seva assimilació en el laboratori de conflictes que són la ment i el cor de l’home. I com era donat a l’escriptura, en els seus quaderns deixà escrites reflexions sobre els nous temps, sobre l’ateisme que professava i sobre filosofia de l’art.
En Ramon s’enamorà de la Carlota Aguiló, una al·lota de Maó (Mo es pronuncia en menorquí), alta, amb els ulls profunds i la cabellera negra, que vivia en el barri de Santa Maria, on el seu pare exercia l’ofici d’argenter. Es van casar el 1850 i tingueren cinc fills, en Camil, l’Anita, la Carlota, el Ricard i la Ramona, els quals va retratar sovint. Dos anys més tard guanyava en oposicions el càrrec de professor de Dibuix Geomètric a l’Escola de Llotja, i encara dos anys més tard assolia el de professor Dibuix de Figura.
La seva vida d’espòs i pare amantíssim fou enterbolida per alguns episodis d’infidelitat conjugal. Era un home de cor i un amic lleial. Va fer costat en Monturiol durant tota la trista aventura de l’Ictini, compartint les il·lusions, les esperances i les penes de l’inventor. Artistes, homes de ciència, empresaris i literats sovintejaven les tertúlies al seu taller, on alguns dels més assidus foren el mateix Monturiol, el doctor Letamendi, l’escriptor i polític Robert Robert i l’escenògraf Soler i Rovirosa.
El 1855 visità l’Exposition Universelle de París on descobrí l’obra dels artistes francesos -com Corot o Millet- que havien abandonat l’academicisme formal i que es reunien des del 1848 al poble de Barbizon, on pintaven escenes naturals seguint les idees de l’anglès Constable. Però la seva gran troballa fou la pintura de Gustave Courbet que aleshores havia abandonat els seus inicis més romàntics i havia revolucionat el món pictòric francès, erigint-se en el màxim representant del realisme i produint l’escissió definitiva entre l’art oficial i l’independent. L’obra de Courbet confirmà Martí i Alsina en l’estil propi que estava conreant des de jove, fonamentat en el màxim realisme formal del món que l’envoltava, trencant així amb el neoclassicisme vigent, però també amb el romanticisme purista dels natzarens catalans i el realisme incipient d’en Lluís Rigalt. Com va manifestar anys més tard en un discurs a l’Acadèmia de Sant Jordi –n’era membre des del 1859- l’art havia de ser una revolució dels sentiments personals.
El 1858 participà en la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on portà el Último día de Numancia –fora de concurs, però adquirit pel Govern-, l’Estudi del Natural, amb el que aconseguí una tercera medalla, i alguns paisatges. El 1860 obtindria en l’Exposició una segona medalla i s’afilià a l’Ateneu –aleshores Ateneu Català- del qual arribaria a presidir la secció de Belles Arts en els últims anys de la seva vida. Un any després va rebre l’encàrrec de pintar tres plafons per decorar el sostre del Liceu després del primer incendi, però aquestes obres desapareixerien amb l’incendi del 1994.
Va ser convidat a l’Exposició Universal de la capital francesa i volgué concórrer com un mestre, amb pintures de tots els gèneres. Moltes obres foren enviades a París, però el secretari li comunicà que mancava espai per encabir-les totes, i aleshores renuncià per no poder presentar-se de manera completa. També va fracassar el projecte per a l’Exposició Universal de Londres del 1862. Per aquests temps va rebre l’encàrrec de la Diputació de Barcelona de realitzar un quadre sobre la Guerra d’Àfrica, però finalment el duria a terme en Marià Fortuny. Fos per a rivalitzar amb en Fortuny, fos pel seu afany d’abraçar tots els aspectes de la pintura, fos perquè aleshores la pintura històrica de gran format era molt apreciada i volgués guanyar-se una bona reputació, fos perquè la Guerra del Francès i el Setge de Girona l’obsedien des de feia temps, o fos per tot plegat, Martí i Alsina inicià el seu gran projecte, El Gran dia de Girona, l’obra més gran de la història de la pintura catalana: un oli de casi 5 metres d’alçada per 10,8 d’allargada.
Va llogar un gran taller al poble de Sants, on es va fer portar tot tipus d’armadures i armes, fins i tot peces d’artilleria. Es va fer confeccionar vestits d’època, visità Girona i realitzà consultes històriques. Malgrat que l’obra no està datada ni signada, es creu que tenia previst d’enviar-la a la Exposición Nacional de 1864, però abans va rebre alguns comentaris crítics i va continuar treballant en la peça, la qual no va arribar a sortir mai del taller. El 1938 el quadre estava exposat al Palau de les Belles Arts de Barcelona i va ser enrotllat i emmagatzemat per protegir-lo. Allà hi romangué 70 anys fins que fou restaurat el 2009 i el MNAC el cedí en dipòsit a la Generalitat de Catalunya, que el té exposat a la seva seu de Girona.
Aquests anys havia habilitat diversos tallers a Barcelona, on impartia classes privades i on reberen el seu mestratge renovador artistes com l’il·lustrador i paisatgista Jaume Pahissa, el pintor Ramon Tusquets -autor de l’oli sobre l’enterrament d’en Marià Fortuny- i el seu amic dibuixant i polític Josep Lluís Pellicer, i també el retratista Josep Galofre, els paisatgistes Josep Armet i Francesc Torrescassana i els mestres Modest Urgell i Joaquim Vayreda.
Durant aquests anys –en que rebia molt bones crítiques- el realisme pur de l’artista deixà pas a un estil més sintètic i amplià la seva temàtica amb escenes de costums, al·legories i composicions històriques. Els experts tanquen la seva primera època artística el 1870, època caracteritzada per la netedat de la concepció i l’estil colorista i vital.
De conviccions profundament republicanes, el 1866 va renunciar al càrrec d’acadèmic de Belles Arts, a treballar per la reina Isabel II i a fer un retrat del seu fill Alfons XII que li encarregà l’Ajuntament. El 1870 va ser destituït com a professor a la Llotja per negar-se a jurar la constitució amadeista –càrrec que li va ser retornat durant la Primera República. Fou també un agitador cultural: va col·laborar en l’organització de diverses exposicions a Barcelona i va sortir en defensa de la conservació dels monuments artístics que la Junta Revolucionària del 68 volia enderrocar.
El 1872 hi ha una passa de tifus a Barcelona i en 21 dies de diferència moren els seus fills Carlota i Camil. Aquells decessos li feriren l’ànima profundament. Sis anys després morí la seva dona i aleshores marxà a París, on residí més d’un any. Quan retornà a Barcelona organitzà la producció pictòrica de forma gairebé industrial i arribà a tenir set tallers on treballaven els seus col·laboradors produint pintures que tan sols eren dirigides o retocades per ell. En aquest tercer període el seu prestigi se’n ressentí, és clar, perquè perdé intensitat expressiva -en una obra allò important és com l’artista ha fet parlar a les coses pintades, i no com parla el seu pinzell-, però en aquest darrera època encara pintà teles de qualitat i interès cabdals com La migdiada o La Companyia de Santa Bàrbara. El conjunt de la seva obra és vastíssima: el nombre d’olis signats per ell arriben a quatre mil, als quals es poden afegir els dotze mil dibuixos que ell mateix catalogava vers l’any 1870. Ni Rubens, un dels pintors més prolífics de la història, havia assolit aquesta producció.
El 1888 es casà amb Francisca Chillida, amb qui tindria tres fills. Els darrers anys tornà a ressorgir el seu geni d’artista que cercava noves formes d’expressió, amb una pinzellada desfeta, pròxima a l’impressionisme. Un dia de desembre de 1894 deixava el seu taller –aleshores al passeig de Gràcia- i marxava a prop del mar a veure la llevantada. Emmalaltí pel fred que prengué i morí el 21 d’aquell mateix mes.
Martí i Alsina ha estat considerat una de les peces claus de l’escola catalana de pintura moderna en introduir el realisme pictòric i imprimir un gir copernicà en les arts plàstiques a Catalunya. La seva influència arribà, a més dels seus deixebles directes, a mestres com Casas o Rusiñol. Al nostre país, des de Martí i Alsina, la pintura deixà de ser una manifestació espiritual explicada amb el llenguatge de les coses reals, per a passar a entendre’s com la plasmació de la realitat, sense embellir ni idealitzar, que parla mitjançant el llenguatge de l’esperit de l’artista. I és que des de mitjans de segle al món es va entendre que l’essencial en una obra no és pas allò que es pinta, sinó l’esperit que es revela en la pintura. Com diu en Joaquim Folch i Torres en la seva biografia de l’artista això és, fonamentalment, l’ànima de l’art modern, de l’art de l’emoció viva, net de tota conseqüència ulterior i de tot servei moral. En Martí i Alsina comprengué i abraçà amplament la veritat nova: s’ho donà tot, i creà un temps nou, una nova edat de la pintura en el seu poble.
P.S.- Si voleu podeu veure un reportatge sense comentaris, amb música de fons, de l’obra de Martí i Alsina. Dura 2 minuts i 45 segons. Algunes obres que podeu veure són: El gran dia de Girona (els primers 35 seg), La Companyia de Santa Bàrbara del 1891 (als 25 seg), Vista de Barcelona des d’un terrat de la Riera de Sant Joan del 1889 (als 37 seg), La migdiada del 1884 (als 41 seg), Ruïnes de l’església del Sant Sepulcre d’Estella del 1862 (als 49 seg), Nu femení del1858 (als 57 seg), El moll de pescadors de la Barceloneta (al 1min 25 seg), Plaça de braus de Barcelona (al 1min 33 seg), Indolència (al 1min 41 seg), La noia de l’anell (al 1 min 46 seg), Retrat de Narcís Monturiol (al 1 min 53 seg ), Racó del riu Besòs del 1880 (als 2 min 06 seg), Born Vell del 1866 (als 2 min 17 seg), Retrat d’Ildefons Cerdà (als 2 min 25 seg).
