El 1957 canviaria la política barcelonina per sempre, Josep Maria de Porcioles i Colomer esdevindria batlle de Barcelona. El 1960, només tres anys després de ser nomenat batlle, s’aprova el “Decreto 1166/1960, de 23 de mayo, por el que se establece un régimen especial para el Municipio de Barcelona, conforme a lo autorizado por el artículo 94 de la vigente Ley de Régimen Local”, consolidant-se un model únic per la ciutat.

Fou a partir d’aquesta llei que s’establiria un Gabinet Tècnic de Programació, que traçaria les línies mestres de planificació urbana, i sobretot, el més important, la idea de la creació d’una comissió d’urbanisme que ordenés Barcelona i municipis veïns quant a la gestió de serveis comuns. Allà nasqué la idea de la “Gran Barcelona”, una Barcelona que anava més enllà dels seus límits municipals, i s’expandia.

El 1967, amb motiu dels seus deu anys com a batlle, Porcioles presenta el Pla Barcelona 2000. Una reforma íntegra de la ciutat per acabar amb el barraquisme, la decadència dels barris, i convertir Catalunya en el hinterland de Barcelona. Un projecte que tenia com a objectiu una gran Exposició Universal, com la de 1888 o 1929 que projectés una nova ciutat al món a finals de segle. Joan Antoni Samaranch, aleshores President del Comitè Olímpic Espanyol, i Delegat Nacional d’Educació Física i Esports, li va dir que seria una gran idea fer un esdeveniment esportiu internacional.

El 1973, a conseqüència dels moviments veïnals que reivindicaven una altra ciutat, Porcioles era destituït i pujà Massó. A més, aquell mateix any Samaranch esdevé President de la Diputació de Barcelona. A l’any següent, el 1974, a través del Decret Llei 5/1974, de 24 d’agost, es crearia l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, formada per Barcelona i 27 municipis veïns. La Gran Barcelona de Porcioles prenia forma, es parlava ja de Barcelona com a metròpoli i tenia competències més enllà d’una comissió municipal. Ni la Constitució, ni l’Estatut, fan modificar el règim especial de Barcelona i l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, aleshores regida per la Corporació Metropolitana de Barcelona.

Joan Antoni Samaranch, president del COI, anunciava el 1986 els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992. Barcelona comença aleshores una sèrie de canvis estructurals, transformacions en l’àmbit metropolità que afectarien a tots els municipis veïns. L’experiment porciolenc de voler annexionar-se tot estava a punt d’esdevenir una realitat, una Barcelona internacional i metropolitana que superés els seus límits municipals. Però a l’any següent canvia tot.

El 1987 tenim una situació política tensa, els municipis metropolitans en la seva majoria són governats pel PSC, mentre que la Generalitat de Catalunya era governada per CiU. Dos models enfrontats de Catalunya, i dos pols polítics potents com eren l’Ajuntament de Barcelona, aleshores regit per Pasqual Maragall, i la Generalitat, aleshores regida per Jordi Pujol. A través de la Llei 7/1987, de quatre d’abril, el govern convergent segmenta la CMB, destruint-la, creant la segmentació i regulació per àmbit. En lloc d’haver-hi un sol ens local que aglutinava tot, es creen tres entitats metropolitanes. Fins al 2010, que es torna a formar un Consell Metropolità de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però aquest es troba llastrat per diferents problemes que cal resoldre, des del meu punt de vista, si vol ser rellevant.

Competències clares

Tot i que sabem quines competències té el Consell metropolità de l’AMB, gràcies a la Llei 31/2010, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, no sabem on acaba la competència municipal, i on comença la competència metropolitana. Segons aquesta llei, els òrgans de govern de l’AMB tenen competències territorials, de transport i mobilitat, medi ambient, habitatge, desenvolupament econòmic i cohesió social. Però més enllà del que estableix la llei, l’AMB serveix per coordinar municipis en el seu dia a dia de polítiques municipals. Aleshores, els òrgans de govern impulsen Plans d’Actuació Metropolitans al respecte, i és aquí on es veuen els problemes competencials. I al final els municipis tenen l’última paraula al respecte.

La sobirania municipal sobre certs assumptes pot dificultar elaborar una tasca metropolitana coordinada, perquè per raons polítiques o tècniques, no tots els municipis tenen perquè acatar de la mateixa manera el que estableixin els Plans d’Actuació Metropolitans. Partint que no se li poden treure competències als municipis d’acord que tenen unes competències estatals assignades, ni se’ls hi pot imposar per tant res, és important prendre consciència de les següents solucions que es podrien plantejar.

Amb un establiment de competències assignades, no només merament gestores, sinó realment amb un poder polític vinculant, és a dir, que hi hagués un compromís d’acatar i fer el que es decideixi als òrgans de govern metropolitans per part dels governs municipals o comarcals, cobrarien sentit les competències coordinatives que té l’AMB. Perquè tinguem clar que només per vinculació tàcita podem avançar en aquest sentit, seria important reordenar el mapa competencial i assignar correctament els recursos adients. Actualment, en la presa de decisions, no se sap que és municipal, metropolità, de la Diputació, Consell Comarcal, o a saber.

Gestió de Recursos

Com deia el ministre francès de l’Interior, Christian Bonnet, és imprescindible saber de quins recursos comptem a l’hora de parlar de les polítiques metropolitanes. Igual que la Diputació de Barcelona, com a òrgan polític, té assignades unes competències i uns recursos econòmics clars, seria interessant que l’AMB també avancés en aquest aspecte. Barcelona com a tal no pot estar subjecte al territori, ni el territori pot estar subjecte a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Les diferències abismals però, entre municipis de l’AMB també fa que sigui imprescindible, si volem una governança metropolitana, que hi hagi una mancomunització de béns i serveis, i un reforç mutu entre tots els municipis que en formen part.

Sigui a través d’una ordenació oficial de béns i serveis disponibles, o sigui a través d’una política fiscal pròpia que s’hauria de crear, si volem avançar cap a una política metropolitana ferma, no es pot seguir delegant la funció del Consell Metropolità a un mer òrgan coordinatiu i gestor. Ha de ser també un ens que ostenti un poder amb autonomia política supramunicipal, dels quals els seus recursos surtin d’ell mateix, i no delegats a través dels municipis. No estem parlant d’una Diputació de Barcelona bis, o d’un gran Consell Comarcal bis, cal ser-ne conscients.

En paraules del ministre Bonnet, quan va presentar la seva llei al Senat el 1978, sempre cal facilitar els procediments i garantir, en el nivell més adequat, la solució de determinats problemes de competències creuades a través de la transferència d’un cert nombre de poders.

Democratització

Partint de l’exemple de Tòquio, ens pot servir per com hauria de funcionar correctament la presa de decisions a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tòquio com a tal és una ciutat que va deixar d’existir el 1943, any que es va fundar el Govern Metropolità de Tòquio. Un govern metropolità que actualment està integrat per 23 barris, que són els històrics de la ciutat, amb el seu propi consell de districte, 26 ciutats adjuntes amb altres pobles i viles. 26 ciutats que tenen els seus batlles i governs municipals, que gestionen béns i serveis de proximitat.

Cada quatre anys però, els ciutadans de Tòquio, voten qui serà el seu governador metropolità, com també voten l’assemblea metropolitana, actualment formada per 127 càrrecs electes. Aquesta Assemblea Metropolitana té competències sobre serveis generals, com també emetre ordenances públiques i gestionar un pressupost propi de béns i serveis que afecten a tots els organismes vinculats. Així doncs s’aconsegueix un govern supramunicipal coordinatiu, gestor i també amb un pressupost i unes competències reals completament democràtiques.

És important això, perquè no hi ha manera de fiscalitzar l’acció de l’AMB i els seus òrgans de govern, tot ser gestors de béns i serveis públics. Per tant queda en una posició gris que es pugui fiscalitzar a la Diputació, al Consell Comarcal, a l’Ajuntament, però no a l’AMB perquè ben bé no saps a qui dirigir-te o qui fa que.

Transparència

Vinculat a l’anterior, hi ha el problema de la manca de transparència. No sabem quins recursos gestionen, ni qui pren decisions, ni tampoc com “s’arriben” a les conclusions que arriben. De fet sobre els òrgans de govern metropolitans, que prenen decisions i fan plans metropolitans que afecten el dia a dia dels ciutadans que integren l’AMB. Un òrgan tan important com Barcelona Regional, que està a l’Agència de Desenvolupament Urbà, fundada per Maragall el 1993, segueix portant la batuta de tota l’AMB i l’Agència Metropolitana de Desenvolupament Urbanístic i d’Infraestructures.

No sabem com es prenen les decisions, ni sabem qui pren cadascuna, però tenen poder coordinatiu. Un poder abstracte realment, però el tenen. Seria important, vinculat als anteriors punts, que la transparència estigués a l’ordre del dia. No podem permetre que una entitat metropolitana, que pren decisions, no tingui mecanismes de fiscalització directa per part dels ciutadans. Si no només els ajuntaments a través de canals concrets, però acaben sent difusos i abstractes, perquè tampoc saben el recorregut que pot tenir quelcom.

Ordre Públic

Una de les polítiques pendents, potser perquè és la més complicada, és la mancomunització de serveis d’ordre públic. És a dir, consolidar o avançar cap a la consolidació d’un cos policial metropolità, sigui realment un com a tal, o bé potenciar la creació d’un cos supramunicipal respectant les estructures municipals. En el primer cas és complicat perquè és una competència local que només podria ser supramunicipal si el govern metropolità tingués tot el que hem comentat fins ara, però en el segon cas es podria abordar de manera diligent.

Per tal de facilitar les tasques de cooperació entre municipis, molta gent podria pensar en els Mossos perquè tenen presència arreu del territori, però seria important, i això seria tractar-ho a part, redefinir el model policial català perquè la policia local i l’autonòmica tinguin competències clares i definides. Seguint aquest punt però, la creació d’un marc comú policial per tots els cossos policials metropolitans podria ajudar a estrènyer vincles, compartir coneixement, establir noves logístiques, donar suport metropolità a municipis que per raons puntuals necessitin un reforç policial local, sigui en efectius o en intendència, etc.

Tenim a favor que la policia local i Guàrdia Urbana a Catalunya està formada al mateix lloc, a l’Escola de Policia i a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, per tant seria interessant que en l’àmbit consistorial es fes quelcom. Com per exemple compartir en un marc comú plans de seguretat, emergències, coordinar polítiques policials, etc. Així evitaríem un efecte desplaçament de la delinqüència, com també es podria treballar de manera coordinada entre municipis que estan separats per un carrer, o directament un xamfrà.

Tenim una visió de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com si els municipis tinguessin límits clars i definits, i possiblement administrativament sí, però en l’àmbit físic no, és a dir, creuant un pas de vianants puc anar a Sant Adrià de Besòs, Sant Boi, l’Hospitalet, Molins de Rei, Cornellà o Santa Coloma. Per no parlar dels altres municipis que es troben en situació similar. I aquí pot entrar el dubte sobre si els ajuntaments haurien de cedir quelcom, doncs no hauria de ser necessari perquè seria per coordinar polítiques de seguretat, prevenció i ordre públic. Igual que es fa amb el transport, recollida de residus o plans urbanístics, aquest assumpte no pot quedar sense tractar.

Horitzons de Futur

Sobre Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha dues visions: la dels que defensen que s’ha de potenciar i superar els límits actuals. I els que veuen els límits actuals com quelcom finalista. I crec que els segons no veuen el potencial que pot tenir l’AMB si establim una Gran Barcelona, com existeix a Londres o Tòquio. El futur no passa per les ciutats, ni passa pels Estats, passa per les conurbacions urbanes i les grans metròpolis, i en el cas de Barcelona, si algun dia en el futur vol ser quelcom, ha de superar els seus límits i obrir-se, igual que els municipis del voltant han de tenir voluntat compresa de formar part d’un gran tot.

Cal superar a Josep Maria de Porcioles, a Joan Antoni Samaranch, a Pasqual Maragall, la seva no és un projecte que es pugui defensar des del finalisme com fan alguns, ja no es tracta d’ampliar Barcelona i fer-la créixer com feia Porcioles. No es tracta que Barcelona arribi de riu a riu, i de muntanya al mar, i superi Collserola i s’endinsi cap als Vallès i el Baix Llobregat, es tracta que cal vertebrar 3,3 milions d’habitants i 35 municipis. Es tracta de crear i coordinar 35 municipis, d’establir línies mestres vinculants en tots els àmbits.

Cal dotar de competències, poder i finançament un ens que miri al futur, i per tant que haurà de ser transparent i democràtic. Els problemes d’un municipi estan vinculats al del costat, i per tant les solucions també. Busquem punts en comú, creem només sinergies, superem el que ja n’hi ha, només és tasca nostra pensar i repensar coses, però en lloc de fer-ho només en clau municipal, autonòmica o estatal, comencem-ho a fer en clau metropolitana també.

Imatge: EliziR, Creative Commons. -2011-