Què tenen en comú Gabriel Rufián, Ana Pontón, Ada Colau, Artur Mas, Felipe González o la Moncloa? Possiblement, a simple vista no trobem cap característica comuna, tret de la seua vinculació a la política. Però comparteixen un tret comú: tots han apostat per l’autoproducció de continguts digitals -a l’estil pòdcast, per a Youtube i/o Spotify- per fer arribar el seu missatge a públics que van més enllà del seu electorat fidel.
La política ha hagut d’adaptar-se als canvis esdevinguts en les dues darreres dècades: un nou paradigma polític, amb fragmentació, volatilitat, desafecció, polarització i noves formes d’expressions polítiques, i un nou paradigma comunicatiu, amb les xarxes socials canviant les regles del joc i audiències amb nous hàbits de consum informatiu.
Això últim és molt rellevant, perquè en un context d’infosaturació, amb constants impactes comunicatius, els actors polítics han de buscar la forma de poder comunicar-se amb la ciutadania. La teoria sembla clara, però no és fàcil aplicar-la, sobretot per als partits més tradicionals, que troben discrepàncies internes a l’hora d’innovar, i hi ha qui fins i tot considera que apostar per nous formats o noves tipologies de contingut és rebaixar la política o desprestigiar-la. L’equilibri no és senzill, està clar, però hi ha un gran camí a recórrer entre parlar als faristols i emetre una nota de premsa fins a posar-se a ballar a TikTok (que possiblement no els cal).
La cerca de nous formats i tipologies de contingut per arribar a diferents públics d’una manera més amena no és nova: a mitjans dels anys 90 ja ho veiem amb Las noticies del guiñol, i també la veiem cada setmana al Polònia. Però hi ha altre tipus d’espais que són molt cotitzats pels líders, sobretot en campanya electoral: formats d’infoentreteniment amb públics despolititzats, on en comptades ocasions es parla de política. És el cas d’ El Hormiguero, on la visita dels líders genera molta atenció per les possibilitats de generar bones percepcions entre una audiència molt transversal i diversa. En l’àmbit català, un exemple seria el Late Xou de Marc Giró, per on ha passat Pere Aragonès, però també Salvador Illa.
Ha sigut inevitable que l’aposta per l’infoentreteniment acabara a l’entorn digital, fent dels influencers els gran aliats que obren les portes de noves audiències, més grans o més xicotetes, més transversals o més específiques. I, endinsant-se en aquests espais digitals, la política està fent un exercici per arribar, sobretot, a les generacions més joves i a l’electorat desencantat. Es tracta de formats propers, on es parla de qüestions que ens afecten en el dia a dia, també des de les perspectives personals de cada lideratge. Un ambient íntim, sincer, de reflexió, i on fins i tot l’humor hi té cabuda. Per exemple, hem vist a Oriol Junqueras al pòdcast de Jordi Wild, a Manuela Carmena a Estirando el chicle o a Ada Colau a El Comidista.
No obstant, com dèiem al començament, algunes formacions han fet un pas més enllà, apostant per l’autoproducció i evitant així la intermediació de mitjans i influencers. No és un camí fàcil, sinó que requereixen de recursos econòmics, temps i capacitat humana per dur-la a terme. Però el resultat paga la pena perquè posa a l’abast de tothom un espai de reflexió -en un context de vídeos de 5 segons- que acosta la política a la ciutadania. I, al cap i a la fi, d’això es tracta. Perquè la política mai ha sigut tan accessible com ara, i té el repte d’aprofitar tots les canals que té a l’abast -sempre i quan siguen coherents- per interpel·lar i empoderar les noves generacions i a aquelles persones que havien desconnectat.
De tot això i molt més en parle a Dels faristols als pòdcasts, un llibre fruit del Premi d’Assaig València Nova de la Institució Alfons el Magnànim, que podeu aconseguir ací.
