Des de Londres: L’enginyosa Tracey Emin
La Hayward Gallery, un dels edificis del complex cultural ‘Southbank Centre’ i que es podria descriure fàcilment com un monstre de formigó (emblemàtic de l’arquitectura brutalista dels anys 1960-70) és l’escenari de la mostra retrospectiva de l’artista anglesa Tracey Emin ‘Love is What You Want” (“Amor és el que vols”) des del 18 de maig fins el 28 d’agost. L’exposició reafirma la programació relacionada amb l’art contemporani de la Hayward i té el vistiplau de l’artista que respecte el lloc ha comentat: ‘La gent sempre parla del formigó, pero l’espai és realment bonic…’ (Sunday Times Magazine, 8.5.2011).
El nom Tracey Emin potser no té resó fora d’Anglaterra però està ben arrelat a la consciència del public anglès. Els inicis de l’artista, de pare turc i mare anglesa, nascuda a Croydon al 1963 i criada a Margate (els dos llocs coneguts per la seva pobresa i degradació urbana) no auguràven el seu éxit en el món de l’art. Però Emin va saltar a la fama arrel de la seva participació a la llegendària exposició ‘Sensation’ a la Royal Academy (1998) en la que la generació de ‘Young British Artists” encapçalada per l’artista Damien Hirst es va donar a conèixer. A partir de llavors la seva ascensió com artista i famosa ha estat imparable i ben documentada per la premsa sensacionalista.
A la ‘Sensations’ Emin va mostrar l’obra “Everyone I Have Ever Slept With 1963-1995” (“Tothom amb qui he dormit 1963-1995”, destruïda en un incendi en el 2004), una tenda de campanya amb els noms de tots els amants, familiars i amics que havien estat amb ella a la tenda. L’element de shock d’aquesta obra tant per la seva forma visual com per la intrusió en la seva vida íntima és una constant que defineix la producció de l’artista. La forma obsessiva amb la que utilitza les seves vivències (sovint sexuals) a les seves obres s’ha convertit en la clau del seu èxit, però també en l’objecte de la crítica dels seus detractors. Per una part se la valora com a representant de l’art feminista actual: mostra la seva vulnerabilitat sense filtres i utilitza el seu art com un procés catàrtic. Les seves obres són directes i autèntiques, fetes sovint amb materials tradicionalment associats a les labors femenines com la costura i el “patchwork”. D’altra banda, es considera la seva obra intrascendent i se l’acusa de ser narcisista, d’autopromocionar-se i d’estar interessada només en els diners i la fama.
L’exposició de la Hayward ofereix l’oportunitat d’examinar una selecció bastant comprensiva de la seva obra. A través de vídeos, dibuixos, instal.lacions, pintura, objectes trobats, peces cosides a mà, fotografies i escrits ens assabentem entre d’altres coses: de la seva adolescència difícil, la seva promiscuïtat sexual, la seva violació, els seus avortaments, o la relació conflictiva amb el seu pare. De tot aquest material jo destacaria la primera sala de l’exposició que conté dotze dels seus coneguts ‘cobrellits’ (‘blankets’) penjats a la paret com pòsters. Es tracta de peces fetes amb pedaços de roba i amb aplicacions de textos cosits a mà de forma bastant rudimentària i sovint amb faltes d’ortografia. Amb frases com : “Fuck School Why Go Somewhere Every Day to be Told You Are Late” (“A la merda l’escola, perquè tornar cada dia a un lloc on et diuen que has fet tard”) , “I Want an International Lover That Loves Me More Than the World” (“Vull un amant internacional que m’estimi a mi més que al món’) o “I Do Not Expect To Be a Mother But I Expect To Die Alone” (“No espero ser mare però sí espero morir sola’)… tenen un to de denúncia i de desesperació. Semblen un reclam publicitari, però quan els observem d’aprop son íntims, personals i executats de forma minuciosa . Lluny de ser una frivolitat estètica , aquests missatges són un testimoni vital. A la mateixa sala hi ha l’obra “Knowing My Enemy” (“Coneixent el meu enemic”, 2002). Es tracta d’ una estructura de fusta amb una cabanya que prové de la platja de Margate. L’artista ha instal.lat literalment una peca de l’escenari de la seva infància dins de la galeria i un se n’adona que aquest paisatge sempre l’acompanya i és el referent de la seva obra.
La sala a les fosques il.luminada només amb missatges de neó a les parets també és un dels punts forts de l’exposició . Encerclat en un cor hi ha el títol de la mostra ‘Love is What you Want’ i d’altres com: “Trust me” (“Confia en mi”), “I Know I Know I Know (Ho sé, ho sé , ho sé), “I Keep Believing in You” (“Segueixo confiant en tu”) i “Those Who Suffer Love” (“Aquells que pateixen, estimen”). Els neons en l’obscuritat suggereixen que hem entrat en un entorn decadent cosa que afegeix una dimensió màgica a aquestes frases puerils. Potser si que no es tracta de sexe i provocació sinó de desenganys i aspiracions íntimes.
Al final de l’exposició però, crec que l’espectador arriva a un punt de saturació de l’univers Emin i coses com el vídeo on explica amb detall un dels seus avortaments són supèrflues. És evident que l’artista té una necessitat compulsiva d’expressar els seus sentiments mes íntims a través de les seves creacions i en aquest sentit la seva obra és sincera i conecta amb l’espectador. No sé si aquestes peces resistiran la crítica del pas del temps però s’ha de reconèixer l’enginy de l’artista en capturar l’esperit del món actual. El seu exhibicionisme coincideix en un moment en que s’estan redefinint els límits de l’espai privat en els mitjans de comunicació, especialment a través de programes de ”reality TV”. Hi ha una fascinació per disseccionar la vida privada de la gent en públic . Crec que el valor de Tracey Emin o ‘Crazy Tracey from Margate’ (com ella mateixa s’anomena) és que ha pogut traduir i immortalitzar en un llenguatge artístic el sensacionalisme amb el que convivim cada dia. Serà interessant veure l’evolució de la seva obra en els pròxims anys. Ara que ja coneixem tants dels seus secrets, com ens podrà sorprendre la pròxima vegada?
