Una parella russòfona a Ucraïna anuncià fa poc a les xarxes socials que iniciaven una descolonització mental i en conseqüència, deixaven de parlar rus entre ells i amb la família. Ella raonava que no volia transmetre la llengua russa als futurs fills que tindrien, i recordava que el besavi del seu marit fou executat precisament per parlar ucraïnès. Aquest matrimoni ha pres la decisió gens fàcil de desfer el camí històric de la substitució lingüística forçada.

Els visitants a Kiïv expliquen que d’ençà la invasió russa se sent més ucraïnès al carrer, i fins i tot a la russificada Xàrkiv, a 40 km de la frontera amb l’imperi, alguns comencen fer servir l’ucraïnès en el seu dia a dia.

Ucraïna reforça la seva identitat pròpia com a nació i membre ple de la família europea en part per fugir tan ràpid com sigui possible de la cultura política russa i tot el que històricament implica de colonialisme, barbàrie, corrupció i incompetència. Aquest heritatge és una tragèdia per al propi poble rus, però sobretot per a tots els seus veïns que tenen dret a viure en pau. Una vella camperola d’un poble bombardejat de l’Est d’Ucraïna clamava en rus: “Per què? És que Rússia no és prou gran, ja?!”.

La geografia és, tanmateix, indefugible. Als ucraïnesos els ha tocat Rússia de veïns, i a nosaltres, Espanya i França.

Durant l’Imperi Romà, el centre d’Europa i fins i tot del món era la Mediterrània. El centre de gravetat de l’Europa política i econòmica es va desplaçar cap al Nord i cap a l’Oest. No és pas casualitat que Catalunya impulsi la creació d’una macro-regió mediterrània que torni a unir ambdues ribes com ho van estar a l’Antiguitat. La Mediterrània marca una identitat, i en molts aspectes els catalans tenim més en comú amb un tunisià que amb un finlandès. Barcelona té un protagonisme obvi en l’imaginari mediterrani, per alguna raó som la seu de la Unió per la Mediterrània.

A Europa es parla de la “banana blava”, el gran eix industrial que va des del Sud d’Anglaterra fins al Nord d’Itàlia, passant pel Benelux, el Nord i Est de França (sense París), l’Alemanya occidental, i Suïssa. Els Països Catalans formem part de la “banana daurada”, segons la Comissió Europea. Som la banana de la indústria amb sol i platja, si es vol, que uneix la Ligúria i el Piemont italians amb el País Valencià, passant per Provença-Costa Blava, Occitània i Catalunya. Els geògrafs parlen també de la mega-regió Barcelona-Lió.

Ara que tants catalans volem sortir d’Espanya, ens convé pensar en termes de clústers de ciutats i no en fronteres dels Estats. Un clúster és una xarxa densa d’empreses i institucions en un cert àmbit geogràfic. Barcelona i Lió formen part del mateix clúster i per això la regió Roïna-Alps-Auvèrnia TAMBÉ clama al cel pel Corredor Mediterrani.

Catalunya és molt més central a Europa que no ens pensem. No som perifèria. Castella sí que és perifèria, nosaltres som carolingis. L’autarquia franquista ens va fer molt de mal, i dissortadament se’n mantenen certes inèrcies mentals. Als meus alumnes a la universitat sempre els repetia: Europa no és l’estranger, Brussel·les és també la nostra capital, i tant part de la nostra administració com el vostre alcalde o alcaldessa. Brussel·les és casa nostra.

Catalunya ha assolit amb èxit la reorientació de les seves vendes cap a l’exportació. Fa ja més d’una dècada que venem més a l’estranger que a Espanya. Haurem de donar les gràcies a tots els boicots espanyols al cava i altres productes catalans. Ens han fet un favor.

Exportem més que mai i hem reduït la dependència del mercat espanyol que tant ens ha engavanyat en el passat. Tanmateix, encara tenim penjat el dogall al coll d’un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d’euros anuals. Cap partit català hauria de votar mai més pressupostos espanyols que condemnen el nostre present i futur.

Un ministre d’Educació espanyol de mal record deia el 2021 que volia “espanyolitzar” els nens catalans. No inventen res, un homòleg seu rus ja es proposava al S. XIX “russificar” la canalla de l’imperi.

Descolonitzem-nos mentalment, com la parella ucraïnesa, i econòmicament. Europeïtzem la nostra economia i cultura política. Fem-nos dignes de tots aquells que ens han precedit en la lluita per l’alliberament nacional.