Una de les anècdotes viscudes personalment, que sempre he recordat, demostra com és de fals aquest retret que odiem a tots els espanyols pel sol fet de ser-ho. La reproduiré tal com la tinc escrita a les meves memòries inédites “Baix Continu”.
De jove, del 1950 al 1954, vaig tenir la sort i el privilegi de poder ser un dels cantaires del nostre Orfeó Català. I devia ser cap a finals del 1951 o principis del 52, que l’Orfeó va fer a Sant Andreu un concert conjuntament amb el cor de la Cooperativa de Teixidors a Ma, d’aquella barriada barcelonina, que celebrava algun aniversari rodó de l’entitat.. La primera part la cantaven els de la cooperativa i la segona nosaltres. En la pausa entre les dues parts, el vice-president de l’Orfeó, Sr. Vilardaga, va posar una medalla al pendó de la cooperativa i ell i el president de la ccooperativa van fer els discursets de rigor. I allò que no he oblidat mai són uns frsgments del discurs del segon. Va dir (i ho recordo gairebé textualment): “…Qui ho diu que no volem forasters? Qui ho diu que s’entornin a la seva terra? Que poc cristià que és això! I, a més, que poc català! No, amics, no. Si a casa seva passen miséria i a casa nostra els hi podem donar pa, tenim els braços ben oberts. Si a casa seva no troben feina i aquí, amb nosaltres, poden fer el país més gran i més just per a tots, benvinguts siguin! No volem una Catalunya egoista i tancada, sinó una de generosa i oberta!”. I aquí els aplaudiments, l’ovació unànime de tot el públic va fger que acabés el seu discurs.
Tinguem ben present aquella situació: un membre d’una nació en aquell moment durament oprimida, amb prohibició de l’ús oficial de la seva llengua, amb tota mena de discriminacions culturals i econòmiques, oferia una abraçada cordial als membres senzills de la nació dominadora. Si aquest esperit es trobés a tot arreu que fàcils serien de resoldre molts problemes del món. No sé si avui l’anécdota seria repetible; els tempssón uns altres i la situació s’ha aguditzat en molts aspectes. Però llavors va ser, per mi, una mostra de que el nostre caràcter com a poble inclou també una generositat espontània: respecte amb aquells que ens respecten; franca acollida per a aquells que són més desgraciats que nosaltres i que no ens volen posar el peu al coll, sinó que només esperen un lloc al sol al costat nostre.
Una altra anécdota ensenya l’altra cara de la medalla. Un amic meu treballava llavors a les oficines d’una empresa textil, una fábrica de mocadors que venia els seus productes tant a tota Easpanya com a l’estranger. Un dels viatjants de la casa li va explicar que un dels clients (ja no recordo si era a Conca o a Guadalajara) el va convidar a dinar a casa seva, El viatjant era un home molt afable i va fer unes quantes bromes a la nena de la casa, una criatura d’uns vuit o nou anys, a la que va fer riure més d’una vegada. I el bon home va quedar barrativat quan el pare de la nena va dir a la seva filla: “Lo ves, hija? Ves como los catalanes no son como te dicen las monjas?”. Els comentaris sobren.
I encara una darrera anécdota que per mi demostra que sense el verí inculcat al poble pels polítics desaprensius que el governen, una relació colectiva cordial seria ben possible.
Era abans de la meva entrada a l’Orfeó, a la primavera del 1950, que l’Orfeó va fer tres concerts a Madrid. El darrer, un diumenge al matí, va ser transmès per radio i el vaig poder escoltar a casa. Quan l’Orfeó va acabar la darrera peça, el motet de Bach Canteu al Senyor un cántic nou, semblà que el teatre s’ensorrés amb els aplaudiments clamorosos i amb els crits de bravo! de l’entusiasmat públic. El mestre Millet va aconseguir de demanar silenci per a anunciar una peça de propina, però tot just va dir.:Vamos a cantar… que els aplaudiments es van repetir més forts que abans. L’Orfeó va cantar com a peça de comiat una obra amb la que aconseguia sempre èxits esclatants, el Credo de la Missa del Papa Marcel, de Palestrina. Els aplaudiments es van convertir en un huracà. Quan van sortir del local per anar a menjar als hotels on s’hostatjaven, els orfeonistes van ser envoltats a fora pels exultants madrilenys. El meu amic m’explicà que un d’aquells li va dir: “Esta es la diferencia con vosotros, los catalanes. Cuando salís de trabajar os vais a ensayar, Y que hacemos nosotros? Nos vamos al bar a tomar unas copas!”. És clar que no es poden generalitzar manifestacions individuals. Però jo ho segueixo interpretant com una mostra d’allò que hauria pogut ser i potser un algun dia torni a ser possible: una relació cordial entre els pobles d’Espanya (dins o no d’un mateix estat). I per posar granets de sorra al llarg camí fins llavors, no perdem mai l’ocasió de dir-ho: no odiem ningú, perquè l’odi enterboleix sempre el cervell i es revenja gair
