Darrerament l’independentisme ha posat el focus sobre les sentències als presos polítics com l’aglutinador que ha de curar tots els mals que l’afecten. La manca d’unitat, segons aquesta premissa, es curarà gràcies a una sentència que unirà a tota la ciutadania contra una injustícia. Les diferències entre partits desapareixeran i l’Estat quedarà desbordat. És la mateixa teoria que proposa independència sense cap mena de nucli dur que dirigeixi res –on el poble ho fa tot sol i ja, si de cas, tindrem unes elits que sortiran com bolets quan tot acabi. La mateixa línia argumental que no centra l’objectiu en la secessió, sinó en la continuat del procés de manera infinita. Un desastre més com a conseqüència de fer un anàlisi esbiaixat de la realitat. És important fer un cop d’ull l’estat de cadascun dels principals actors i les mancances principals per entendre que, després de les sentències, ens espera una crisi de campionat que en el millor dels casos durarà quatre anys. Els actors al capdavant de la Generalitat no estaran a l’alçada del que la ciutadania mereix i això els acabarà trinxant al llarg d’un cicle electoral.

No és cap novetat que l’ANC es mogui entre tenir una agenda pròpia i pressionar els partits. El resultat ha estat el d’una organització que s’encarrega d’apretar al govern però a la vegada ha desinflat la desobediència civil massiva als carrers. És, en resum, el que vaig escriure anteriorment. Els de Paluzie són conscients que amb l’actual classe dirigent no es farà gran cosa. El problema rau en que ells tampoc saben com tirar-ho endavant. Si amb les sentències es segueix l’estela d’anteriors convocatòries –fixant manifestacions per veure si coincideix amb les resolucions judicials, fent-les igualment si encara no s’han fet públiques- només servirà per desgastar encara més a la tropa. Seria adequat que l’Assemblea es deixi de tacticismes i es mogui quan toqui, o sigui quan Marchena canti bingo. És impossible ser creïble com a moviment si no et mous quan tens un casus belli. Si l’Assemblea no està a l’alçada només podran passar dues coses: que es vagi desfent com un núvol de cotó o que es presenti a les eleccions –amb les evidents desavinences internes i posterior trencament.

No som pocs els que ens declarem cuixartistes. El líder d’Òmnium és l’únic entre els presos i exiliats que genera els consensos suficients per aglutinar persones de tots els espais sociològics. És la figura del pres polític per excel·lència. Òmnium Cultural va saber llegir molt bé a la societat catalana a través de la seva campanya de Lluites Compartides. Però més enllà de repetir que es tornarà a posar en pràctica la desobediència civil pacífica també caldria fer-ho. Aquesta entitat es desgastarà si queda atrapada en la nostàlgia del que vam fer a l’octubre de 2017. Veient el rumb dels darrers mesos ningú s’imagina a la junta d’Òmnium liderant una revolució. Tampoc és la seva feina malgrat l’àurea creada al seu voltant.

Sóc dels que no dubta de l’independentisme de Torra. La seva presidència és una immolació gairebé personal i un psicodrama turc digne del Divinity. Es troba sol, amb un govern de coalició entre JxCAT i ERC que no pot ni veure –i on no poden ni veure’l. Més enllà de l’apreci personal que li pugui tenir, que està per sobre del de la majoria, és evident que sense cap mena de suport parlamentari no podrà tirar endavant cap mesura unilateral. Hem passat del “fer República” al “imputem als que fan República”. És gairebé impossible que faci alguna cosa. El millor que pot fer és finiquitar el govern quan a cap dels dos partits li vagi bé. La millor herència que ens pot donar és que torni a editar llibres i expliqui en obert com li han fet la vida impossible els membres juntaires i republicans que campen per la Generalitat.

Els CDR poden tenir reminiscències cubanes, ser el nostre ODDI veneçolà, el nostre Irgun israelià o el que cadascú vulgui pensar segons les filies i fòbies geopolítiques, però la realitat és que es troben desmobilitzats i perseguits pel propi govern “efectiu” per posar en pràctica la desobediència civil pacífica. Costa trobar a algú que es vulgui jugar una multa, una agressió dels Mossos o una detenció per un govern que no mourà un dit si li destrossen la vida. No s’ha vist cap emancipació nacional amb els líders empresonant a la seva gent i, en el cas que ens ocupa, és evident que el problema que tenen els activistes més mobilitzats és amb el govern de la Generalitat i no amb Espanya. No es pot demanar als CDRs que ara posin en pràctica tot el que no li han deixat fer.

És evident que no hi haurà una revolució que ho capgiri tot, sinó, en el millor dels casos, una revolta que sigui el tret de sortida que dinamiti l’establishment polític. A dia d’avui les formacions al capdavant de la Generalitat s’aguanten gràcies a les inèrcies electorals i les quotes de poder que han anat consolidant a través de l’autonomisme. JxCAT i ERC se sostenen sobre uns fonaments més dèbils del que la gent s’imagina, per aquest motiu responen a la defensiva quan se senten qüestionats. Si ambdós partits no estan a l’alçada –cosa bastant factible- entraran en una espiral suïcida. No s’aprendrà dels errors fins que no s’assenyali obertament als polítics que han comès males praxis. Cal punxar la bombolla dels partits i aquesta és al Parlament de Catalunya. És sanament democràtic que això passi i cal un element que canalitzi l’energia contra ells. No passarà fins que les sentències no s’hagin fet públiques.

Manca d’estratègia i lideratges

L’independentisme català porta escapçat des de l’exili i empresonament dels seus líders polítics. Si li sumem la incapacitat de fixar objectius estratègics sobre el calendari –els quals van desbordar a l’Estat l’1 d’octubre- ens trobem amb un moviment incapaç de crear un relat coherent que il·lusioni a la ciutadania i sigui capaç de generar canvis.  Els quadres que han entrat al govern han preferit ser mercenaris de partit, avui dia bunkeritzats, en comptes d’estar al costat de la ciutadania. És molt més fàcil culpar al govern espanyol o als “hiperventilats de Twitter” que responsabilitzar-te de les accions com a gestor públic. Molta gent té sensació d’incertesa perquè els partits no estan a l’alçada.

La manca de pensament estratègic i d’objectius ha provocat que el PSC hagi recuperat poder tot i delimitar-se territorialment. Personalment jo no hauria fet pactes amb els socialistes, com a molt allà on hi hagués possibles casos de corrupció o un partit independentista estigués manant amb el 155. Però fins i tot així és un mal negoci a llarg termini. Els socialistes s’han fet forts perquè JxCAT, ERC i la CUP han volgut. Allò ideal serien pactes pre-electorals de no agressió entre les formacions independentistes, encara que les hemeroteques ja ens venien marcant que pactar amb el PSC era cosa habitual.

L’independentisme necessita lideratges. A mesura que el desgast polític passi factura ens trobarem que les figures de Puigdemont i Junqueras s’aniran apagant. En el cas de la CUP, per molt que s’hagi abanderat el sistema assembleari, també tenia en Anna Gabriel un lideratge evident. Quan tens lideratges pots posar sobre la taula què es vol fer i amb qui es vol fer, i calendaritzar-ho. L’establishment independentista  -aquell que està format per JxCAT i ERC-  corre el risc de veure’s atropellat per noves formacions polítiques si no es posa les piles. En el cas cupaire em congratularia i ho celebraria com un boig, però em faria menys gràcia veure vots en una còpia barata –i renovada- del lepenisme. Perquè una cosa és ser antisistema i l’altre és tenir somnis humits amb l’Action Française de Charles Maurras.

Sense candidats ni data fixada per convocar eleccions

Les darreres setmanes hem vist com a través dels periodistes propers a ERC es donava peu a una facció del partit liderada per Gabriel Rufián i Joan Tardà. Més enllà de la narrativa actual, que tothom coneix i no entrarem a valorar, la realitat interna dels republicans és que està vivint una batalla entre Pere Aragonès i Roger Torrent per ser presidenciables. Una batalla encara no decidida del tot on les diferències no són ideològiques, sinó de poder. Estem davant d’una guerra oberta que, paradoxalment, només pot decidir Oriol Junqueras. Rufián i Tarda són íntims del líder vicentí i sempre parlaran per boca del seu cap de files. El document que corre serveix com a cortina de fum per tapar la divisió que hi ha entre els quadres del partit.

En el cas del món convergent el panorama no és millor: només pot aspirar a ser competitiu si a llarg termini fa fora a tots els pascalistes i es carrega a tots els consellers. Una tasca que, en el millor dels casos, faria que tardés anys en guanyar unes eleccions perquè no els hi quedaria gent. Torra està absolutament aïllat i només té d’aliats el cercle puigdemontista del Parlament. El propi Puigdemont no té control dels pocs actius que hi ha dins d’aquell món de sigles i refundacions. No fa falta ser un geni de l’anàlisi política per preveure que persones com Pascal, Campuzano o l’incorruptible Xuclà acabaran dins dels cercles del PSC o en una marca blanca de Ciutadans.  Si es presentessin sols no obtindrien cap mena de representació. Els únics actius que té JxCAT no són polítics, cosa greu en un partit que ha de dedicar-se a la política.

La data per convocar eleccions és una de les altres pugnes obertes en el si del govern. Els republicans advoquen per anar a les urnes el més aviat possible; com tot partit polític -i com els seus adversaris- vol guanyar les eleccions de manera folgada per aglutinar poder. Si es duen a terme tan bon punt hi hagi sentències evitaran desgastar-se amb el seu posicionament a Madrid, tancaran d’arrel les pugnes internes per triar candidat i evitaran enfrontar-se a una CUP que prega per reorganitzar-se al voltant de David Fernàndez. També s’enfrontarien a un JxCAT sense lideratges, encara que això passaria en qualsevol escenari. El món convergent es divideix entre aquells que volen esperar a que es triï un candidat passat les sentències (que a priori s’endurà una bona patacada) i el dels pascalistes que pugnen per convocar eleccions un cop acabi la inhabilitació de Mas al febrer de 2020. Miquel Buch, Marc Castells o Àngels Chacón també sonen com a possibles candidats a immolar-se.

En la batalla soterrada per portar-nos a la festa de la urna hi ha una cosa molt important que no es recorda al gran públic: en el repartiment intern de poder entre JxCAT i ERC, més enllà de l’organigrama oficial, qui ostentarà sempre Presidència és JxCAT. Si Torra queda inhabilitat el substitut serà de la bancada convergent. Aquest escenari sorgit després del 21D va tenir conseqüències evidents: ERC va acaparar un major control dels pressupostos i dels mitjans de comunicació. No seria estrany que quan es produeixi la inhabilitació de Torra ens trobem amb ERC fent campanya perquè Pere Aragonès sigui el President -i, de retruc, es faci pressing per finiquitar el govern.

Si fixem la vista més enllà del govern trobem un escenari una mica diferent. A l’Esquerra Independentista ja li va bé que el procés per fixar eleccions es vagi demorant: li donarà temps a preparar la seva candidatura, que ERC es desgasti per la seva política de pactes amb Madrid i que JxCAT aprofundeixi en la seva crisi de lideratge algun vot convergent rascaran. Encara tardarem unes quantes setmanes en veure si la CUP opta per rescatar figures o quedar-se en el purgatori de la política catalana.

La política de pactes i la post-sentència

Un dels problemes més greus que pateix la política catalana és la interpretació parcial que fan les cúpules dels partits a l’hora de traçar estratègies a llarg termini. Quan Artur Mas va guanyar les eleccions a finals de 2010 va traçar una aliança estratègica amb el PP. Enmig d’una crisi econòmica duríssima -i amb el procés ja iniciat amb la sentència de l’Estatut- va provocar que a partir de 2012 el partit entrés en caiguda lliure. La interpretació interna que es feia era la següent: com que ERC no és de fiar, el món convergent ha d’acabar amb ERC i a la vegada ha de debilitar el PP a Espanya -fent-lo entrar en contradiccions a través de pactes puntuals que el debilitessin. L’objectiu de tot això era convertir a CiU en l’única coalició independentista. No fa falta ser un geni per preveure que l’estratègia no s’aguantava per enlloc i estava dirigida per uns micos tocant les maraques. El PP va arrasar-ho tot en el cas català Mas-Colell, la societat catalana va virar sociològicament a l’esquerra i ERC va refer-se amb el lideratge de Junqueras. També va aparèixer la CUP.

Actualment ERC està cometent de manera diametralment oposada el mateix error que Artur Mas: creuen que més enllà de les bosses d’independentistes dels Comuns hi ha tot un món per explorar, especialment al PSC. Per aquest motiu es dediquen a recular en temes com la llengua o els propis posicionaments independentistes del partit. Des del punt de vista dels republicans no es guanya perquè el moviment està liderat per JxCAT i això impedeix que el procés sigui obertament d’esquerres i transformador. Advoquen per convertir-se en l’SNP català mentre faciliten la governabilitat del PSOE amb l’excusa d’evidenciar contradiccions i l’amenaça ja desgastada del “que ve la dreta” -cas al marge és la Llei Aragonès, però no es pot dir que sigui de dretes perquè patates. Fins i tot han creat un nacionalisme no nacionalista que provoca un macroictus a milers de politòlegs.

El món convergent i republicà s’odien mútuament i es volen eliminar. Quan observem les mancances del moviment ens adonem que aquest es troba en un cul de sac. Si analitzem què passarà un cop hi hagi eleccions entendrem quin serà l’espurna d’una crisi inevitable. Cal, per tant, enumerar els diferents escenaris postelectorals.

Escenari 1: ERC guanya les eleccions i forma un govern amb JxCAT -i la CUP repetint el paper que ha fet al Parlament.

Escenari 2: ERC guanya les eleccions i forma un govern amb Catalunya en Comú i el PSC.

Escenari 3: ERC guanya les eleccions però un pacte del PSC amb els Comuns – amb el suport extern de Ciutadans- dóna la Generalitat al PSC.

Escenari 4: s’imposen els pascalistes o Puigdemont es fot fins les celles d’M i en un rampell amorós pacta amb PSC i Ciutadans per arravatar-li la Generalitat a ERC.

Escenari 5: Triomf de JxCAT on, després de mesos d’investidures fallides, es forma un govern JxCAT-ERC –amb abstenció crítica de la CUP, que tindria més diputats que en l’escenari 1.

Escenari 6: Pacte de tots els partits no independentistes. El líder del PSC és investit amb el suport de Comuns i C’s. El PP s’abstindria o votaria a favor.

A dia d’avui les relacions entre ERC i JxCAT són més que pèssimes i la CUP no vol mantenir-se com fins ara. Seria difícil mantenir la cohesió entre els tres partits a nivell de govern i Parlament. Els escenaris 1 i 5 queden descartats si els cupaires no obliguen a que es mantingui una agenda unilateral. Complicat tal i com s’han entomat les respostes al post 1 d’octubre. ERC es congratula que les esquerres serien majoria al Parlament malgrat que aquestes no sumen si no es té en compte al PSC. És una situació molt similar a la de Barcelona: es dona per fet que els socialistes no tenen una agenda pròpia i no lluitaran per assolir el poder. Els republicans haurien d’explicar que es vol fer un tripartit o passarem a l’escenari 3 davant la impossibilitat de dur a terme l’escenari 1. Veient la política de pactes dels darrers mesos  i, si no hi ha cap deus ex machina, és molt fàcil que ens topem amb l’escenari 2 o 3. Tot pot implossionar més fàcilment al no haver-hi cap mena d’estratègia ni fons. Si la crisi de partits s’agreuja l’escenari 3 podria convertir-se tranquil·lament en el 6.

L’establishment independentista no farà absolutament res quan es facin públiques les sentències perquè és incapaç de donar una resposta a l’alçada de les circumstàncies. JxCAT i ERC difereixen en la data per convocar eleccions mentre tots els escenaris postelectorals ens porten a la fallida com a moviment. Val la pena preguntar-se si el problema de l’independentisme és a Madrid o a Barcelona. Vistos els resultats i, com deia una mica més amunt, a la llarga el moviment independentista acabarà volant pels aires i passant per sobre dels actors actuals; no hi ha lideratges, els quadres estan barallats i es dediquen a boicotejar-se entre sí mentre alimenten el 155. D’una suposada república social tenim un govern que no s’aguanta i només remuga. El problema, doncs, és al Parlament de Catalunya. És allà on, amb sentència ferma, la gent hauria de culminar aquesta etapa i iniciar-ne una de nova que no reeixirà del tot fins el 2023.