Els lectors del MD que vulguin llegir aquest article ja saben per endavant de quin peu calço: que des de fa anys he estat un admirador d’Artur Mas. I aquesta admiració i aquest respecte encara ha augmentat a mesura que hom pot constatar com de gran va ser el seu encert aconseguint que el seu successor fos en Carles Puigdemont, que no para de fer mèrits per a poder arribar a ser una de les figures estel·lars de la nostra història moderna.
No l’han criticat pas poc tots els impacients compatriotes que voldrien tirar al dret sense preocupar-se de si queien de nassos o no. Que si l’anada era inútil, que si ens podíem estalviar els costos del viatge, que si tot era perdre llastimosament el temps, que ja no s’havia d’anar a pidolar res, etc. I sobretot, quan després del viatge el govern espanyol ha impugnat una llei darrera l’altra, els clams acusant Puigdemont i Junqueras d’ingenus i (altra vegada) de pidolaires innocents encara s’han multiplicat. A tots els indignats protestadors s’adreça aquest article.
Ni l’anada ha estat inútil ni s’ha perdut el temps. En el joc d’escacs que és la política, ben sovint no es pot fer l’escac i mat sense haver fet abans molts moviments de fitxa que a l’espectador li poden semblar inútils. O si voleu, tot plegat és com una gimcana en la que no es guanya si no es passa per tots els controls obligats al llarg de la cursa. I l’entrevista Puigdemont-Rajoy no ha estat altra cosa que un dels passos necessaris en la coreografia del procés de desconnexió. Que es trobaria amb el mateix “no” de sempre ja ho sabia de sobres el nostre president. però havia de demostrar visiblement (al davant dels observadors internacionals que entre bastidors segueixen atentament el procés català) que un acord pactat no fallaria per culpa d’ell. De la mateixa manera ja devia saber prou que l’acordada reunió entre Saenz de Santamaria i Junqueras tampoc no serviria de res (o només en un parell de punts secundaris de pura cosmètica), perquè l’Espanya del PPSOE/C’s no tindrà cap interès a finançar res als desvergonyits rebels que tenen la barra de voler marxar de “la nació més antiga del món”.
En Puigdemont, sempre polidament i somrient quan cal, ha deixat ben clar a Rajoy (i per tant indirectament a tots els polítics de Madrid) que ell hi ha anat: a) a deixar ben clar que ell seguirà la feina que li ha encomanat el mandat democràtic de les urnes catalanes: arribar a proclamar la república catalana independent, i b) no pas a pidolar res (pidolar és demanar coses a les que legalment no es té cap dret) sinó a reclamar que, malgrat les circumstàncies, Madrid compleixi senzillament els compromisos adquirits en virtut de les lleis de les que tant s’omple la boca el cavaller gallec de la trista figura. Res més i res menys que això. Amb ‘modos’ en la forma, com diem a casa, però dur com l’acer en el fons. I ara Rajoy i Cia. no poden tenir cap dubte que per ells en Puigdemont és potser encara pitjor que en Mas i que han fet ben mal negoci amb el canvi.
Cada vegada crec menys que, fins i tot en el cas que la Unió Europea fes pressió per un acord pactat Catalunya-Espanya, els polítics madrilenys amb la seva miopia autista i superba s’hi avinguessin. Per tant (amb l’excepció de si tot el que pugui passar en els mesos vinents capgirés moltes coses que ara semblen inamovibles) tot portarà a un referèndum unilateral dels catalans per aprovar al mateix temps la independència i una nova constitució catalana. I quan arribi això serà molt útil de poder presentar a les potències internacionals la llista de totes les ocasions en les que els catalans han cercat un acord sense aconseguir-lo, començant per l’estatut del 2006, passant per la demanda del pacte fiscal el 2010, fins la darrera visita a Madrid de Puigdemont el 2016.
El President ha dit que volia actuar amb valentia i prudència. Valentia per no deixar cap dubte sobre quina és la seva fita, i prudència per arribar-hi sense dilapidar forces inútilment (o com ha dit ell, amb poca fressa i molta endreça) Trobo que tots els que ara comencen a criticar-lo (com ho feien i encara pitjor amb en Mas) haurien d’aprendre d’una vegada a no mirar-se tant el melic i a posar una mica més de confiança amb qui està demostrant cada dia que se la mereix del tot.
