El dia 21 d’abril el Jordi Calvís i jo vam tenir la sort de fer de teloners d’en Quim Torra i Pla a Vic. Hi vam anar tots tres per presentar els nostres respectius llibres — ‘Els últims 100 metres’ (l’editor i publicista) i ‘Herois indepes’ (en Calvís i jo)— convidats per l’ANC vigatana. Dic això de teloners perquè uns dies abans havíem fet un acte conjunt a Martorell i en Quim parlà poc per deixar-nos brillar: jugàvem a casa. A Vic, en canvi, l’advocat va copsar l’atenció del públic amb facilitat, atesa la seva capacitat oratòria contrastada.
A Vic, després que l’il·lustrador de Lleida les Borges Blanques i jo parléssim del nostre llibre, en Quim va prendre la paraula i ens va adreçar unes paraules elogioses plenes de suc: “Ens vam desconnectar quan vam començar a riure”. A mi em va dir que gasto un humor com el de Buster Keaton (crec que és una floreta) i va treure a col·lació que aquell mateix dia en Joan Boada, que havia estat conseller d’Interior per ICV durant el tripartit, havia dit dels independentistes que eren hippies, estalinistes i gihadistes. Tres en un, com l’oli multiusos. Amb sornegueria, va afegir que els ‘Herois indepes’ concebuts per Calvís donarien per a unes obres completes tan gruixudes com les de Josep Pla i va qualificar el llibre de “sensacional en el seu horror”.
Quant al llibre de Quim Torra, es planteja d’entrada com “el testimoni de la marató que portem”. Segons l’autor, el catalanisme va ser una eina útil durant un segle, però no dóna per a més. Per això ha desembocat en l’independentisme, un moviment que busca un escenari irreversible, en el qual no sigui possible aturar-se ni tirar enrere, del qual s’hagi de sortir amb una solució binària: o sí o no. Com ha arribat el catalanisme a aquesta conclusió? Perquè hom s’ha adonat que “la Champions és la lliga dels Estats i no la de les regions d’Europa”. La residualització creixent de Catalunya com a nació la portaria cap a l’extinció, i va citar com a exemple d’aquesta realitat el fet que el govern central plantegi fer el corredor mediterrani amb un ramal Alacant-Madrid.
En aquesta fase de triomf independentista en la batalla dels arguments, ja que l’unionisme fa temps que només apel·la al sentimentalisme, l’autor d’’Els últims 100 metres’ també va qualificar la victòria del 27-S com a extraordinària per tres motius. El primer, perquè el 48% de vots favorables al Sí en aquestes plebiscitàries haurien estat més d’un 50 % en qualsevol altra votació (cal recordar que la participació va assolir el 77 % i que van faltar entre 80.000 i 100.000 vots per depassar la meitat dels sufragis que donaven suport a la secessió). El segon, que només comptant com a Sí un 15 % dels vots que no es van definir (450.000), ja es tindria el mandat democràtic que es demanava internacionalment. El tercer, que l’independentisme es va imposar arreu de Catalunya.
Quant a les estructures d’Estat, Quim Torra va voler enviar un missatge tranquil·litzador: “les estem fent”. Segons Torra, s’està preparant una legislació catalana en pugna amb l’espanyola i va titllar de “bomba atòmica” la “Llei de règim jurídic”, que servirà per passar de la llei a la llei, sense que es produeixi un buit legal.
Pel que fa a la desobediència o “fidelitat a les lleis pròpies”, l’editor d’Acontravent la va descriure en tres fases: “protestes, no cooperes, suplantes”. Per a Torra, es tracta d’arribar a un escenari ghandià que forci una mediació internacional, cosa que no succeirà “fins que no siguem un assumpte ineludible”. Per què mediació internacional? Perquè l’Estat espanyol no es pensa moure ni un mil·límetre de la seva posició actual: ni plantejarà un referèndum ni cap partit tindrà prou força per fer-lo ni es vol arriscar a crear un precedent, com el referèndum escocès el va crear per als propis escocesos (un cop fet un referèndum, per què no fer-ne un altre?).
Arribats a aquest punt és on la tàctica de Quim Torra divergeix clarament de la de Junts pel Sí, que aquell no veu clara. Per a Torra, creat un escenari ghandià, s’ha de celebrar un referèndum unilateral. Forçar-lo. Perquè arribats a aquest punt frau Merkel (o la cancellera alemanya de torn) farà una trucada. La farà al president espanyol del moment perquè accepti un referèndum o a Puigdemont, perquè els catalans deposin el desafiament a l’Estat. “A qui trucarà?”, va demanar sense gosar contestar.
Torra va cloure la seva intervenció davant més de 50 persones amb unes paraules que traslladaven la responsabilitat a cadascun dels actors d’aquesta etapa, per poc important que pugui semblar: “Serem el que aconseguim guanyar-nos”. Així serà. Així sia.
[Per cert, moltes i moltes gràcies a la Carme, la Marta i Les Dèries de Clio pel sopar posterior. Molt agraïts per la teca i per la conversa.]
