“Saber el que ens vas explicar sobre com funcionaven els grups, m’ha servit per no odiar als excompanys de feina quan no van fer res per mi” va dir-me una dona que havia estat alumna meva. Vaig pensar que, potser haurien d’explicar aquestes coses a les formacions de lideratge, a tot bon líder li pot passar i, potser les patacades no serien tan fortes i no farien tant de mal.
L’Anna (nom fictici) va entrar a l’empresa just quan s’acabava de crear i, gràcies a la bona feina, l’empresa va créixer. L’Anna ho feia bé i van contractar més gent, es continuava treballant bé, l’empresa creixia i va venir més gent. L’Anna era una líder, va formar un grup de treball on tothom estava content. La valoraven per com era i per la feina que feia. Era líder, però també amiga, va crear un estil que funcionava. Ella era competent, ajudava els companys i també els demanava ajuda si la necessitava.
L’Anna, no només tenia bones qualitats per ser líder sinó que també s’havia format per ser-ho. No va dubtar a estudiar un màster de gestió d’equips de treball quan li van proposar.
Però els anys passen i els grups sempre hi ha algú que, sense qualitats, vol tenir més protagonisme i, subtilment, van començar a criticar la gestió, eren poques persones, dues, màxim tres de tot el grup.
Comença una nova fase —segons alguns autors això passa a molts grups: d’amics, de feina, de partits polítics, a les associacions culturals, etc. — Algunes persones —dues, màxim tres— qüestionaven la feina i, per extensió, qüestionaven el lideratge.
Aquestes dues, màxim tres persones, magnificaven les errades i ignoraran les coses ben fetes. La resta de persones del grup, tot i que no tenen cap queixa, no estaven ni a favor ni en contra, senzillament, es deixaven portar. És com si tothom hagués agafat una mena d’amnèsia del que s’ha fet durant tots aquests anys. Ningú, absolutament ningú, deia res. Ningú, absolutament ningú va moure un dit per l’Anna. Tot i que tothom es considerava amic de l’Anna, el grup no s’hi va implicar.
Les dues, màxim tres persones que escampen comentaris van començar a guanyar poder. No criticaven l’Anna directament, només deien que “A mi, personalment, no em sembla bé que…”, “S’hauria de mirar tal cosa i tal altra” “Això no hauria de passar”, “jo no estic d’acord amb…”, perquè és fàcil veure les coses mal fetes quan totes les coses estan ben fetes.
De mica en mica, dia a dia, l’Anna va començar a sentir-se estranya dins del grup, un grup on semblava que tothom hagués oblidat que sense ella no existiria.
Va començar a sentir por d’actuar com la líder que sempre havia estat. Van créixer nous lideratges molt menys preparats que ella, però, com la feina de crear i fer créixer el grup ja estava feta es funcionava per inèrcia, una inèrcia que l’Anna va crear, que tothom aplica, però és com si ningú no ho recordes. Tothom havia oblidat aquelles coses, aquelles accions que eren la base i l’estructura del grup. Una base i una estructura que estaven tan ben fetes que ningú s’adonaven que existien.
Primer, l’Anna va intentar rebel·lar-se, però els comentaris no paraàven. Un dia, li van dir que havien contractat una altra persona per ajudar-la perquè, sense que ella digues res, van decidir que la veien cansada i que tenia problemes personals. Només eren dues, màxim tres persones les que ho escampaven, però tota la resta no s’ho qüestionava, s’ho creia i punt. La persona nova que va entrar era un noi que, com encara no s’havia cremat, encomanava alegria, cosa que l’Anna ja no tenia la capacitat de fer.
El grup va entrar en una fase d’enamorament de la nova realitat —igual que aquelles parelles de llarga durada que, després de construir una relació sòlida, un dels dos coneix a algú amb moltes menys qualitats, però es deixa temptar per la novetat a la qual veu totes les gràcies.
L’Anna va començar a sentir-se apartada, fins que, les dues, màxim tres persones que deien que la veien cansada li van dir que la persona nova s’encarregaria de totes les coses que feia ella. La resta del grup ho van assumir.
Sense voler-ho dir del tot, l’Anna va dir que plegava, allò que de vegades diem els éssers humans sense pensar i que realment no volem fer-ho, però, l’endemà les dues, màxim tres persones es van reunir per preparar-li una ràpida i improvisada festa de comiat, així van tenir l’excusa per comunicar que marxava.
Van córrer a dir-ho a tothom, un per un, que li farien una sorpresa “No res! Una mica de pica a l’hora i un val de regal per anar a fer-se un massatge”.
Tenien molta pressa, volien evitar que l’Anna es fes enrere i, a sobre quedar molt bé. Un comiat que hi va ser tot el grup, però que van muntar només les dues màxim tres persones.
Tothom va col·laborar amb el regal sense adonar-se que no era el que volia l’Anna. Però així, ja seria més difícil fer-se enrere. L’Anna, que és llesta, el dia de la festa va fer veure que estava contentíssima i va donar les gràcies a tothom, però per dintre estava destrossada. L’estaven arrencant d’un lloc que ella havia creat i que estimava! Però el grup ni s’ho plantejava.
El grup continuarà funcionant gràcies a la feina de l’Anna (potser només fins que s’acabi la inèrcia) però ella no hi serà i ningú no ho recordarà. Els nous líders faran mal a més gent, però, com està tot muntat, l’empresa rutllarà durant temps, potser només fins que sorgeixi la necessitat de fer un canvi que no sabran fer.
