Anava amb tanta pressa que, fins que ha arribat al Passeig de Gràcia, no s’ha adonat que portava la brusa amb les etiquetes fregant-li el braç esquerre. S’ha penjat la bossa a aquest costat per tapar-les i ha pensat que l’ha lluïda del revés, ben bé durant tres quarts de rellotge d’estació, per l’andana de Cardedeu, amunt i avall… que encara ha tingut sort perquè els trens portaven un endarreriment de tres hores per culpa que s’ha espatllat el nou disc dur d’Adif! Es diu que avui dia hi ha gent que vesteix samarretes rematades amb costures visibles, vaja que no venia d’aquí… I les que ensenyen els genolls sota els texans expressament estripats i impúdics? Que no era per avergonyir-se’n. Ha consultat el mòbil i, a les oficines on ella anava, no obrien fins a les onze. Tot i l’angúnia, havia arribat mitja hora abans. Ja al Raval, en un carreró estret, ha vist una vespa aparcada i cap moviment de persona. Ha deixat la bossa sobre el seient i, en un sospir, s’aixeca la brusa i es queda despullada de la part de dalt per uns segons i… sense treva, se l’ha col•locada del dret. Total, s’ha dit, no estem reivindicant la igualtat de gènere!?
A l’estiu, fa temps que no suporta els sostenidors i, amb la pandèmia, es va acostumar a anar tot el dia sense ells. La veritat és que s’hi va molt més còmode. Amb els anys cal cedir el braç a la força de la gravetat. I ara, tan sols sospira que, a les piscines, la deixin prendre el sol amb el pit nu com es pot fer a la majoria de platges. El que sí l’avergonyiria és haver d’entrar a quiròfan pel mer fet d’agradar i lluir la silicona. Per sort, als setanta llargs, ha anat perdent les tonteries i pot fer el que a la seva llibertat de pensament més complau, sense fer cap mal a ningú, per suposat… somriu i ho comprova: ja no li suen les mans quan un home guapo se la mira amb bons ulls. Però està preparada pel mastegot si algú es volgués apropar sense el seu consentiment. O bé deixaria un guaperes per motius religiosos, allò que es cregués que és un déu i que ella era la seva mare. Coses que li podrien haver passat, però ara se n’estranyaria. Mira que n’hi arriba haver, de gent, pel mig de la Plaça de Catalunya, més que coloms i, per sort, toquem fusta, mai ningú l’ha punxada ni ha vist cap ganivetada! Si el món està ple d’amor i bona gent… Per què serà que es difonen tant les males notícies i fan tantes pel•lícules de terror? És que volen que criïn?
Entra a la llibreria de la Central del Raval i escull un llibre per anar d’etiqueta: Aigua i sabó de la Marta d. Riezu que és el mateix que dir que l’elegància està en la senzillesa, en allò que és útil i de tota la vida. L’elegància involuntària s’associa al gest generós, a la alegria discreta, a la persona que aporta i apaivaga. Surt radiant, es pot permetre el luxe de regalar-se’l… Tot d’una, escolta un avís: és un correu de l’AELC… li diuen que ja… ja pot confirmar el curs a la secretaria de l’Ateneu. Es tracta que ahir va tenir la sort de ser premiada amb una beca per a llegir i escriure poesia. Els mestres que imparteixen els tallers solen tenir un prestigi merescut… i això val força diners! N’hi ha que fins i tot en presumeixen a les solapes autobiogràfiques quan escriuen els seus llibres. Ella això, si en torna a editar cap, no ho farà, en discreció dels que no s’ho poden permetre. Però sí que creu que la cultura s’hauria de valorar més a aquest país!
